El Girona-Barça el vaig veure en un bar d’un poble de 1.000 habitants de la Catalunya prepirinenca, i no cal donar gaire més detalls perquè aspiro a tornar-hi en pau i tranquil·litat. Assegut a taula, temia que podria ser territori hostil per algú com jo, blaugrana de naixement, creixement i més enllà però empeltat de gironisme perquè, què diantre, si el Figueres i el Palamós a segona A em generaven tanta il·lusió, hauria d’haver-me tornat indolent i amorf perquè aquest Girona, a primera i d’aquesta manera, no m’apassionés. Tinc prou edat per recordar com els companys que seguien l’equip fa més de 20 anys arribaven a la redacció compartint com de baixos estaven els ànims en la tancada de la plantilla –perquè no cobrava– o com apareixien pintades insultants al modest negoci del president de torn, que feia el que podia des del voluntarisme.

Torno al bar. Crec que no hi havia cap més taula forastera. Va costar que les boires del presumpte territori hostil es dissipessin perquè el Barça va emmanillar el Girona. Amb l’empat de Dovbyk (1-1) vaig ser porugament contingut, però l’imaginari sonòmetre va pujar tants decibels com en el 0-1 de Christensen. No cal dir què va passar amb els efectes del Portusistema, ni com rondinava l’àvia de la taula del darrere a mesura que la remuntada prenia cos. Amb l’esclat irrefrenable del 3-2 i interpel·lat per alguna mirada interpretada com a inquisitorial, vaig tornar a fallar: “Ara crido molt però quan demà Lamine Yamal marqui al Bernabéu, cridaré igual.” Però de la mateixa manera que constato la meva feblesa remarco que allà, tan seguit era el Barça com aplaudit el Girona.

Això canviarà. Cada conquesta de l’ara aclamat equip de Míchel, cada victòria sonada d’aquest futbol que enganxa, deixa víctimes pel camí. Si abans de jugar a Montilivi Xavi ja clamava “revenja esportiva” –sense cap connotació lletja, si us plau– pel 2-4 de Montjuïc, és fàcil intuir quin escenari l’esperarà la temporada vinent, sobretot si el Girona continua sent competitiu en la lliga, que amb la Champions entre setmana constituirà un repte majúscul. El “Míchel català” que es crida a Montilivi –el tècnic de Vallecas, a més de fer l’esforç de parlar la llengua de Pompeu Fabra, encaixa com un guant en la manera de fer i de pensar del gironí prototípic– ja no farà tanta gràcia ni al feu blaugrana ni a fora de Catalunya.

El Girona no serà simpàtic –tampoc és cap objectiu esportiu–, però el seu futbol continuarà causant admiració i un punt d’enveja. I no cal somiar impossibles. Si el Vila-real ha estat subcampió de lliga –just la posició que ocupa l’equip gironí–, semifinalista de Champions i campió de l’Europa League, res impedeix que un Girona ben gestionat i amb el City fent el paper de Fernando Roig transiti pel mateix camí d’èxit.

I un epíleg amb perspectiva institucional: Manresa va començar i acabar el pavelló del Nou Congost en un sol estiu. Desconec si a nivell municipal es va tirar gaire pel dret perquè els terminis no fossin obstacle. Sí que sé que a la capital del Bages, quan hi ha el bàsquet en joc, tots els grups municipals es posen en filera. A Girona, la Champions s’ha de jugar a Montilivi i estaria bé que amb 14.500 seients i no els 9.500 de les grades d’obra. Però no sé si hi ha iniciativa, ni si hi hauria consens polític ni si seria possible. Aquest sí que seria un miracle.