Tenia quinze anys oficials, disset físics i tretze emocionals quan vaig anar a Lituània a fer un camp de treball a l’estiu en què Els Pets cantaven a vides boniques però complicades: El nen gironí del barri de Palau viatjava a una Vílnius amb ressaca soviètica per ajudar a un capellà amb dents de ferro a restaurar una església mig destrossada. Tot en ordre, Mister Marshall.

Eren dies de poc compromís amb els propòsits, d’emocionades fugisseres i començar tot allò impossible d’acabar, i clar, si a aquesta manca de resiliència li sumes l’obligació de tallar llenya perquè el capellà aguantés l’hivern, o el fet d’anar a orinar a una comuna de fusta on veies la fossa sèptica a mode de Slumdog Millionaire, doncs era lògic que al cap de pocs dies decidís trobar un espai on escapar de la feina: el cementiri del costat de l’església.

Fou allà, estirat entre tombes, acomodant el cap amb el jersei, amb la història d’un guardià del camp de sègol entre les mans, que vaig conèixer la Kristina. No la recordo molt bé i no la sabria descriure, però el somriure era molt bonic, o si més no, amb quinze anys que tenia em semblava molt bonic, sobretot perquè la Kristina en tenia disset i de seguida veig veure que era molt més llesta i viscuda que jo, i sí, li vaig dir que jo també en tenia disset perquè els aparentava i no volia que em tractés com un nen petit.

Durant una setmana ningú del camp de treball sabia que quan deixava de tallar llenya era per anar una hora al cementiri a parlar amb la Kristina entre creus i morts. El tema eren els llibres, les nostres vides, i el Barça. Pobre Kristina, amb el meu anglès limitat li fotia uns discursos del Barça totalment antològics, i ella, aguantava estoica perquè al costat del comunisme deuria pensar que les meves xapes del Barça eren totalment suportables.

El darrer dia, bé, ella no va saber que era el darrer dia perquè aleshores no sabia dir adeu i vaig preferir mentir, li vaig regalar un clauer que tenia del Barça i li vaig demanar que no el perdés. Ens vam canviar les adreces. No li vaig escriure mai, però el Sant Valentí següent de la meva estada a Lituània vaig rebre una carta seva, la vaig obrir, em va donar les gràcies per aquells dies al cementiri de Vílnius, per les converses, i em va dir que s’havia llegit el llibre de Salinger i li havia encantat, i que no patís, que el clauer del Barça estava al joc de claus de casa seva, que sempre el portava a sobre, que seguia l’actualitat de l’equip, i que estalviava per comprar-se la samarreta d’en Guardiola.

No la vaig contestar perquè Lituània em queia molt lluny i em semblava poc pràctic tot plegat, però des de llavors, sempre que el Barça viu dies complicats penso en la Kristina, què haurà estat de la seva vida, si haurà estat moderadament feliç, si recorda el meu nom, i evidentment, si guarda aquell clauer que em va regalar el meu avi i li vaig posar a les seves mans com si li confiés un tros de la meva adolescència naixent.