Sense paraigua

Joan Laporta va apel·lar al millor Barça de la història per rescatar el club d’una de les seves pitjors crisis, però tres anys després el més calent és a l’aigüera i ni ell mateix ni cap dels que l’envolten sembla respondre a tot allò que va fer gran el club en el seu primer mandat. I després de tres directors esportius i tres entrenadors en tres anys, no es pot deixar de veure la falta de rumb, la falta de criteri i la falta de projecte. Tant de bo Flick tingui més sort que Xavi, perquè la temporada serà més suportable, tant a dins com a fora, però costa imaginar un objectiu més elevat que salvar els mobles d’aquest segon mandat. En canvi, si resulta que Flick no és David Copperfield i les adversitats no desapareixen, només hi haurà un culpable, i no serà ni Flick ni Deco (que no decideix). A partir d’ara, les responsabilitats i les crítiques han de ser per al president Laporta i l’entorn que tan bé l’ha aconsellat fins ara.

Autocrítica

Maltractar figures emblemàtiques del barcelonisme i de la història del club és una mala jugada i sens dubte restarà a l’hora del balanç. Però enganyar-se i enganyar els socis encara pesarà més. I culpar l’entrenador del baix rendiment de l’equip aquesta temporada, és enganyar. Vendre que la plantilla del Barça era prou bona, àmplia i equilibrada per competir amb els grans clubs d’Europa o aspirar a tot, és enganyar. Enrocar-se amb Lewandowski (35), amb els Joãos o amb qui proposin els agents de capçalera (Jorge Mendes i Pini Zahavi) i vendre que amb això es podrà competir d’igual a igual amb el Madrid de Mbappé i Vinicius o el City de Haaland i Guardiola, és enganyar. Sobredimensionar la Champions femenina i la d’handbol és enganyar-se i enganyar. Utilitzar Deco per blanquejar una presa de decisions esportives basades en impulsos, interessos i tribunerisme més que en un criteri professional, és enganyar. I si continuen enganyant-se, no només no faran créixer el Barça, sinó que el faran més petit.