De vegades a la vida no pots aspirar a quedar primer, sinó que l’únic a què pots aspirar és a sobreviure. Que t’eliminin com més tard millor.

A la majoria de curses, siguin a peu, en moto, en cotxe o en bicicleta, tots els participants han de recórrer la mateixa distància i guanya el que arriba abans. Però no totes són així. Ara que ha acabat la temporada del ciclisme de carretera i tot just comença la temporada de ciclocròs, és el moment del ciclisme en pista. El que dona voltes i més voltes al velòdrom, on les bicicletes sense frens llisquen pel parquet inclinat. On regna la velocitat però també la col·locació i la tàctica.

A l’octubre es va celebrar el mundial de ciclisme en pista a Bellerup, a Dinamarca, i actualment s’estan disputant les sèries mundials en diferents velòdroms europeus amb una realització televisiva que busca l’espectacularitat.

En el ciclisme en pista hi ha diverses modalitats. Des de la més senzilla, on guanya qui arriba primer, a les que són en parelles, com el Madison, on es donen el relleu i s’impulsen amb la mà.

També hi ha el Keirin, on les primeres voltes es fan darrere una moto que va accelerant lleugerament fins que s’aparta i comença la cursa. És la modalitat preferida al Japó, on hi aposten amb fruïció.

També hi ha la modalitat de puntuació, amb diversos esprints que van repartint punts en funció de la classificació. No cal anar al davant sempre, però cal ser-hi les vegades suficients. El ciclista de Vila-real Sebastián Mora és el vigent campió mundial.

En canvi hi ha una prova on la lògica és ben diferent: l’eliminació. Tots els participants (normalment quinze o vint) surten junts com en qualsevol cursa, però al cap de poques voltes comença l’eliminació. El ciclista que passa en última posició per la línia de meta queda eliminat. Hi ha una volta per agafar aire i en el pas següent per meta tornem-hi: el que passa últim ha d’abandonar la pista del velòdrom. I així fins que només en queden dos, s’elimina l’últim i ja només queda el vencedor.

No sempre guanya el més fort, sinó que molt sovint queda eliminat a les primeres de canvi perquè anava mal col·locat, no havia triat bé la posició ni la companyia. No tot depèn d’un mateix, sinó que moltes vegades, en el ciclisme i a la vida, les circumstàncies són determinants. Potser tenies la força i les ganes, però t’han tancat i no has pogut demostrar res.

En l’eliminació no n’hi ha prou fent un bon esprint al final. Cal ser constant. Cada dues voltes hi ha un examen i el que ha quedat últim ha de retirar-se. Per sobreviure no cal anar primer, només cal evitar ser el pitjor. Es tracta d’esquivar la bala.

Algunes decisions les prenem d’aquesta manera: en lloc de triar la millor opció, anem descartant la pitjor fins que en queda només una. Un dels catalans més universals, Ramon Llull, en un dels seus tractats va estudiar la manera d’escollir entre diferents alternatives precisament a través de l’eliminació. En lloc d’escollir el millor, anar descartant el pitjor.

A la vida molts cops no es tracta d’arribar el primer, sinó, com en la cursa d’eliminació, d’anar aguantant. De vegades, sobreviure és una victòria.