‘Los once cabrones de siempre’
El Baby Barça de Hansi Flick és un pac indivisible, no pots quedar-te només la part que t’agrada fent veure que l’altra no existeix, no pots avaluar-lo només per les coses que és capaç de fer i ignorar els seus defectes, o pitjor, senyalar caps de turc i convertir-los en el llast molest d’un Barça que per fi il·lusiona i fa trempar després d’anys d’impotència i resignació. Sobretot a Europa. Per això és especialment reveladora la victòria del Barça abans-d’ahir al camp del Borussia Dortmund. Òbviament és un resultat important en termes materials, perquè situa el Barça a dalt de tot en la Champions, només darrere del Liverpool, amb 15 punts de 18, amb més gols marcats que ningú (21) i el millor average de la competició, i amb l’avantatge d’estalviar-se una eliminatòria extra al febrer. Però també en termes morals, perquè el Westfalenstadion és un dels camps difícils d’Europa, perquè el Borussia no hi havia perdut en els últims tres anys i perquè allà el Barça va saber manar, va saber patir i també va saber reaccionar als cops. Feia anys que no tornava del continent amb un botí d’autoestima com aquest.
La segona unitat
El partit de Dortmund va ensenyar que l’equip de Flick és capaç de créixer sobre els seus errors i fer una primera part brillant administrant la seva innata verticalitat per guanyar el control del joc que li ha faltat en altres partits (Celta, Betis...). Però també va ensenyar que aquest és un procés viu, incomplet, fins al punt que la segona part va semblar un partit diferent, i el Barça, un equip diferent, menys pacient, més precipitat, imprecís i vulnerable. El Borussia va equilibrar la balança i va empatar dos cops. El primer gol, després d’una mala decisió d’Olmo en atac i un penal de passerell de Cubarsí, i el segon, en una passada precipitada d’Iñigo que va deixar venuda la línia del fora de joc. Olmo, Cubarsí i Iñigo, tres pilars indiscutibles de l’equip i no els sospitosos de capçalera que van molt bé per gestionar la frustració quan la cosa no rutlla. Jugadors com Ferran Torres, que no servia ni com a guardaespatlles de Lewandowski, però porta tres partits seguits marcant i a Dortmund va fer l’1-2 i el 2-3.
Desmentits
No va ser l’únic fake desmentit a Alemanya. Flick, com havia fet dissabte passat a Sevilla, va refrescar l’equip substituint Raphinha, Lewandowski i Olmo d’una tacada amb 1-1 i el partit descontrolat. Superat l’atac de pànic, l’entrada de Fermín, De Jong i Torres va donar l’energia i futbol necessaris per contenir l’envestida local i seguir perseguint la victòria. Després també van marxar Pedri i Lamine, i no es va ensorrar l’invent. Potser els canvis al Villamarín no eren tan mala idea, encara que no sortís tan bé. Potser el pla B és imprescindible quan l’A no resol els problemes. Potser es tracta que l’equip sigui alguna cosa més que “los mismos once cabrones de siempre”. En realitat Hansi Flick porta mesos desmentint mantres. Ha desmentit que Lewandowski (23 gols en 21 partits) estigués acabat, que Raphinha fos un tret errat (17 gols i 8 assistències), que Iñigo Martínez fos el cinquè central, que Iñaki Peña hagués d’apartar-se perquè entrés Szczesny, que Casadó fos un pivot interí o que Ferran no fos una alternativa rendible en atac. Ves que no acabi desmentint també la congregació de haters de Frenkie de Jong.
