Entre el 18 i el 22 de juliol del 1931 es va celebrar a Madrid una Assemblea de Clubs i Federacions Regionals de Futbol. En aquell moment, bona part dels clubs estaven immersos en una crisi profunda, en bona part provocada per la dificultat de respondre a la creixent professionalització dels jugadors, que havia disparat els pressupostos i obligat a apujar els preus de les entrades als estadis. Hi havia, però, qui argumentava que la crisi era provocada pel baix nivell dels equips i per l’escassa competència. Fos com fos, l’afluència als estadis havia minvat de manera considerable i alguns clubs es trobaven en una situació complicada, mentre altres havien desaparegut. Aquella assemblea convocada a Madrid havia de servir, doncs, per acordar algunes mesures per redreçar la situació i retornar la vitalitat al futbol.

La solució que va proposar el president de la Federació Catalana, Josep Plantada, anava en una doble direcció: d’una banda, incrementar l’autonomia de les federacions “regionals” i, de l’altra, aconseguir una reducció de les quotes que els clubs havien de satisfer per al manteniment de la Federació Espanyola. Dies abans, des de la revista Xut! es denunciava “fins a quin punt és unitari i absolutista el suprem organisme que en lloc de servir de llaç d’unió entre tots els clubs d’Espanya, fa de pop, i amb els seus tentacles absorbeix la misèria que passen els clubs modestos”. Des de la mateixa publicació, a més a més, s’advertia que les propostes catalanes tindrien una rebuda negativa per part d’altres federacions, sobretot la que feia referència a l’autonomia: “Hi haurà assembleistes troglodites que quan sentiran a parlar de l’autonomia de les federacions regionals i s’adonaran que la proposició és presentada per la Federació Catalana, per tal de conjurar el perill i seguir tenint la paella pel mànec, donaran el crit d’alarma, fent sortir el fantasma del separatisme, i diran coses de mal gust mancades de sentit comú dictades pel pànic de perdre l’hegemonia.”

La petició, però, es va aprovar per unanimitat i sense modificacions substancials. En realitat, es tractava d’un desplegament de l’article cinquè dels estatuts de la Federació Espanyola, que donava marge de llibertat a les federacions “regionals” en allò que feia referència a l’organització de campionats i altres activitats en el seu territori, sempre que no entressin en contradicció amb el marc estatal.

L’autonomia de la Federació Catalana de Futbol arribava en un moment especialment rellevant. Pocs dies després, la ciutadania estava cridada a validar el projecte d’Estatut de Núria, amb la qual cosa la demanda d’autonomia futbolística s’entrellaçava amb la política. En allò que feia referència a l’altra aspiració catalana –l’aportació econòmica a la Federació Espanyola– es va aconseguir una rebaixa d’un 20% de les quotes, un percentatge allunyat d’allò que demanaven la majoria de federacions. Per cert, quan va acabar el debat sobre l’autonomia, els delegats catalans es van absentar de la sala de reunions i no va mancar qui va interpretar aquell gest de forma malèvola. El diari conservador El Debate, per donar-ne exemple, ho tenia molt clar: “Aconseguida l’autonomia, sembla que als catalans ja no els interessen la resta de temes pendents.”