Tot i que en aquests temps de demagògia ja no em sorprenen gaire coses, la manca de criteri a l’hora de debatre sobre el judici contra Luis Rubiales pel petó a Jenni Hermoso deixa molt a desitjar. Moltes persones estan capficades a seleccionar quirúrgicament somriures, paraules i mirades per mostrar que la víctima de tot plegat és Rubiales. Així, aquestes persones obliden que una víctima d’una agressió sexual sovint se’n va adonant progressivament de la gravetat del que li ha passat, i no té importància si el calvari l’ha passat per dins, si altres persones li l’han fet veure o si ella mateixa ho ha sentit un cop superat el xoc inicial. Molts no volen entendre que fer de policies dels pensaments i els sentiments d’una persona que diu que ha estat agredida és una mostra més de la misogínia que encara avui pesa sobre la nostra societat, i que creure Hermoso no vol dir que no puguem pensar, sinó que confiem en ella com a persona amb autoritat per explicar la seva experiència. A alguns els fa nosa la possibilitat que una dona pugui abusar d’aquesta autoritat i utilitzen aquesta hipòtesi per defensar el suposat agressor. El que no volen admetre és que l’abús és sempre per part dels agressors, i que exigir certesa absoluta que la víctima no està fent un error o aprofitant-se és l’estratègia bàsica per mantenir l’statu quo. Amb tot, la hipocresia més gran és que certes persones asseguren que no són masclistes mentre estan més preocupats de protegir els privilegis d’un home de moral dubtosa que reconèixer la dignitat d’una dona exemplar.