L'esport atrau tant perquè és una capsa de sorpreses. En un món en què tot és preparat i calculat, en què els gabinets d'estudis de partits, governs i empreses et presenten el que és un desastre com una meravella, la gent s'hi refugia per veure una mica d'autenticitat. Ho entenc perfectament. Tota la meva vida he estat envoltat de gent senzilla i treballadora, jo sóc igual que ells, la majoria no gaire culta ni llegida, però sincera i honesta. Gent que no accepta que les traïcions dels companys de partit o coalició siguin seguides de grans abraçades; la deslleialtat ideològica sigui descrita com una estratègia; perdre el nord econòmic que afecta greument milions de persones es presenti com una lúcida drecera o deixar sense feina dia rere dia centenars de treballadors com un fet de lògica econòmica. El futbol, l'hoquei, l'handbol, el ciclisme, el bàsquet o el que sigui a l'abast de tothom –no hi puc afegir els esports de privilegiats–, són uns jocs que des de la infància hi pot entrar tothom, des del més ric al més pobre, alt o baix, blanc o negre, de poble o ciutat. L'esport ensenya a competir sense trampa. Per això ens alegrem que el Barça de bàsquet guanyi de pallissa l'equip que representa la trampa i que mai ha demanat perdó per la seva convivència roïna amb el franquisme, ara més diluïda amb l'Estat opressor de sempre; i ens fa feliç malgrat la derrota que el Vic, que és planter i cor, guanyi contra pronòstic a hoquei, ens sap greu que en handbol no ens en sortim –senyal que altres ho fan millor– o en ciclisme descobrim Purito Rodríguez, que es penja la bandera catalana a la Vuelta el dia que puja al podi. Sense por, sense demanar permís a ningú i demostrant una valentia que el nostre govern servidor de Madrid no mostra en res. L'esport no ho és tot, només faltaria, però sovint per a molta gent és el més autèntic i sincer que viu. Veient el Barça a Bilbao i entenent i patint els crits contra Iniesta.