Feia satisfacció l'altre dia a Saragossa el joc de Thiago, un altre noi del planter, que amb el partit resolt, 0-2, continuava formant-se a la universitat del futbol, és dir, els partits de competició en què el contrari juga a cara de gos i el públic mossega. Així se n'aprèn. Un planter que encara hi ha qui no valora prou. Quan és la garantia de poder enfrontar-se amb clubs sense comptes clars i deutes fins al capdamunt. El Chelsea i el Madrid estan a les mans de milionaris que tenen el capritx del futbol com han tingut el de les mansions o els iots. O vés a saber què. Per això el Barça arreu és l'alternativa, per això Nayim, que va créixer a la Masia, parlava amb orgull i afecte dels anys en què es va formar com a jugador i persona en el club. Aquest és un capital que ningú pot perjudicar. Ni les juntes directives del passat ni la present, ni les que vindran podran mai més deslliurar-se de la idea de sumar, mai no restar, i continuar amb l'Unicef, la solidaritat o ser el club de la gent normal solidària i gens fatxenda. I avui, contra el Ceuta, en una ciutat que és castellana des del XVII, i espanyola des del XVIII, s'ha de fer equip, cultura i país. Al Marroc la majoria de la gent és del Barça com a símbol contrari al colonialisme que per a ells representa Madrid, la capital de l'Estat que els oprimí i violentà. Nanos del planter i alhora unió de cultures. Esport i ciutadania és el nostre lema primigeni fet universal que mai podran assumir molts clubs fins que no esborrin les taques més brutes del seu passat per haver coquetejat o haver-se confós amb dictadures sanguinàries. El món musulmà també és a casa nostra i si els cants de seducció no els atrauen tot i que els ofereixen una cultura estatal anorreadora i unes institucions dimanades del mateix Estat és per fets com el partit d'avui. Al davant tindran una cultura que suma, que els diu «hi podeu participar» i que si volen, Catalunya ells acull d'igual a igual. Un acte de lliure elecció.