Hi ha qui Gaudí, el genial arquitecte detingut per la policia espanyola pel seu nacionalisme català, que en tota la seva obra aconsegueix donar vida i gairebé fer palpitar la pedra, i el joc blaugrana capaç d'atraure cap a l'estètica i la bellesa de moviments un joc rústic i vigorós jugat amb els peus que mercès al tracte donat a una pilota aconsegueix un sentit harmònic.

Una exageració evident que no amaga el sentit d'espectacle visual entenedor per a tothom. El que crida l'atenció és que ara això faci forat en llocs on el futbol no hi era gens present. De l'estètica a la moda, del món de l'assaig del virtuosisme col·lectiu, del món universitari americà al xinès, el Barça apareix com el renovador d'un esport lligat, de sempre, més a l'ímpetu que a la finesa, del guanyar per sobre de tot al sentit més pur del joc col·lectiu.

Hi ha dos perills en aquesta obra simfònica blaugrana. L'esperit brusc agressiu dels contraris i el judici dels àrbitres. El primer és previsible, és el que faran els adversaris més ressentits, siguin de vora de casa o de les Espanyes. No gaire lluny del desdeny que va rebre Gaudí per part dels estètics creadors arquitectes catalans de la dècada dels seixanta i setanta, els japonesos ho van situar on calia i ara nosaltres lluïm el que molts mai no han apreciat fins ahir mateix. Amb el Barça pot passar una cosa semblant, arreu la gent senzilla entén i s'interessa més pel futbol gràcies al joc que fa, però els que han de guanyar per sobre de tot, ressentits propers o gelosos de la bellesa nostra voldran destruir-ho, pel civil o pel criminal. Siguin equips de passat fosc o àrbitres que enyoren aquella vestimenta.

Cal estar amatents a tot, els totalitaris i destructors propers i llunyans. Aquest monument d'arquitectura de Gaudí, i el més volàtil del bell joc blaugrana quedarà com una obra que milers de persones admiraran generació darrere generació.