A Gijón, amb un plantejament de l'adversari tancat i ferreny, la gespa no tallada en una setmana i més seca que la d'un equip egipci, l'equip, més pendent de l'Arsenal que del rival asturià, s'hi va deixar dos punts. Importants? Sempre ho són, però res d'alarma innecessària, l'equip mossegava el que en la primera part havia deixat dormir. Un avís que sembla pres veient la resposta dels jugadors. Les estadístiques es trenquen i el rècord de màxim partits és nostre, sense trampa ni dictador. Per cert, un fet que solament ha obviat la premsa de Madrid i les seves sucursals. Arreu hom deia que l'anterior fita havia estat en període franquista; a la capital del règim, res de res. Pobre del país que no sap afrontar el seu passat per dur que sigui. No és, doncs, estrany que sigui qui sigui qui des de Catalunya vagi a l'Estat conformat per ells per dialogar mai no trobi ningú en l'àmbit oficial per fer-ho. L'Espanya de sempre. Ara bé, hi ha sectors en el món de les idees i del pensament que es posen les mans al cap en veure la reacció oficial espanyola. Diuen que no respectem la seva personalitat nacional i cultura i que els espoliem, quina serà la raó perquè vulguin estar amb nosaltres? L'Espanya negra apareix en els insults a Piqué a El Molinón, en la reacció del públic madrileny en guanyar la copa en camp i país contrari (felicitats!), un equip que sembla també un dream team. Els amics no sempre et fan bé. En Pep és una peça clau perquè Milito continuï al club, però després dels dubtes seus de continuar i una negociació que no es va fer perquè el Màlaga volia unes garanties físiques que no va obtenir, sembla que té una valoració que a molts aficionats els sembla excessiva. No es guanya la lliga amb onze, diu Guardiola, però un que trencà en moments sublims la calma i el goig no sembla el més adequat per garantir aquest camí de roses i somnis. I demà, contra l'Arsenal, el millor lloc per als amics és el pub.