Ningú estava preparat per un desenllaç com el que es va viure dijous a l'OAKA. I és que, des que Xavi Pascual és el capatàs del Regal Barça, l'equip s'havia anat teixint una aurèola d'invulnerabilitat que escassos cops ha estat contradita pels rivals. El Panathinaikòs d'Obradovic, però, l'ha agafat amb el peu canviat i ha sabut traçar una estratègia global –la tàctica dins el 28x15 i la mental–, que ha enviat a la lona el campió. Amb uns quants matisos en la forma, s'hi dibuixa un cert paral·lelisme (amb intercanvi de papers, això sí) amb el que els blaugrana van fer amb el Baskonia fa tot just dos anys.

Que el Barça no pugui repetir l'Eurolliga al Sant Jordi és més una decepció que un fracàs. Treure la destral menystenint tot el potencial de la plantilla i suggerint un sacseig de peces aquest estiu per aquesta eliminació és una absurditat tan gran com les veus que ara prediquen la reivindicació de l'absent (Mickeal). Qui el trobava a faltar fa dues setmanes, amb la sèrie a punt de començar? No s'ha de ser hipòcrita ni excusista. El Barça té una plantilla descomunal, la millor d'Europa, i, si no ha repetit títol, ha estat perquè s'ha enredat en un fangar pastós, el grec. I quasi s'hi ha posat tot sol. Els àrbitres la van vessar en el segon partit –concert de xiulet en el tercer quart, amb tècnica a Navarro inclosa–, però Pascual continuava assegurant dijous a la nit que això «havia marcat la sèrie». I potser ho ha fet, però no apel·lant a la via del robatori, secundada per massa gent de l'entorn. El tècnic va apuntar reiteradament a l'arbitratge en els últims dies i va fer l'efecte que tothom el seguia, els jugadors més pendents del xiulet que del joc –Navarro, poc respectat i superat per la defensa verda, el que més– i alguns mitjans, focalitzant vídeos en una seqüència d'hipotètics errors dels col·legiats. Res, absolutament res, de bàsquet i dels mèrits del Panathinaikòs, de les trampes defensives d'Obradovic o de la impermeabilitat en la pintura dels verds, cosa que va castigar molt el joc interior blaugrana. Així, quan no pots ni utilitzar la boira arbitral per tapar la falta de recursos o de clarividència puntual per frenar l'adversari com es va veure en el quart partit, apareix la realitat. Per crua que sigui. El Panathinaikòs ha estat qui ha portat el tempo en tots els enfrontaments –també en el primer, guanyat pel Barça– i els blaugrana prou han fet anant a remolc.

Per molta sensació d'ocasió perduda que floti en l'ambient –i més que ho farà a mesura que s'acosti la final a quatre–, lamentar-se serveix de tan poc com haver buscat excuses durant la sèrie que no anaven enlloc. D'això, també se n'aprèn. Però no cal perdre tampoc la perspectiva ja que si es guanya l'ACB, el curs tornarà a ser extraordinari.