AVALL QUE FA BAIXADA
JORDI PRAT
Passat i present
«Sabem el que hem de fer per guanyar la final four.» La frase, aparentment insípida i tòpica, genera incredulitat quan la pronuncia algú que, a dia d'avui, no sap el pa que s'hi dóna en una cita d'aquesta magnitud. És Felipe Reyes, el capità del Madrid. I, igual que ell, el gruix de la plantilla blanca, a excepció de Prigioni i Vidal, que n'han disputat quatre en l'última dècada amb el Baskonia. Cap l'ha alçat, i l'ara tècnic, Emanuele Molin, ho va fer únicament com a assistent del dimitit Messina. Sí, el mateix sicilià que el mes passat es va convertir en el primer tècnic que plega en els 80 anys d'història de la secció de bàsquet. Tot aquest seguit de dades és bo subratllar-les ara que el Madrid, i setze anys després, torna a plantar-se entre els quatre millors d'Europa i competirà pel títol la setmana vinent al Sant Jordi, a Barcelona.
Ja no sorprèn a ningú que la maquinària blanca –amb o sense Central Lechera– hagi venut l'accés com una heroïcitat i han recuperat els polsosos llibres d'història que rememoren que el Madrid, amb 8, és el que encara té més copes d'Europa. A ningú li importa que en l'última dècada el fet de ser a la final four hagi estat habitual per al Barça i el Baskonia. O, que el setè títol –l'últim va ser el 1995, a Saragossa i amb Sabonis d'MVP– s'assolís fa més de tres dècades, sota la direcció de Lolo Sainz, que fa temps que imparteix conferències per la FEB. A la casa blanca no entenen (ni els entrarà mai al cap) que ja no formen part de la créme de la créme. Perquè estar en una final four no fa recuperar la història ni genera cap punt d'inflexió. És el traçat continu i ferm el que ho fa. També l'Estudiantes va treure-hi el cap el curs 1991/92 i mai més l'ha olorat. És una comparació potser poc real per la diferent realitat dels dos clubs –sobretot, econòmica–, però vàlida per no fer judicis de valor grandiloqüents.
El Madrid sap, o hauria de saber, que tota una sèrie de casualitats li han aplanat el trajecte europeu i li ha fet lloc per una plaça reservada a priori a equips com ara l'Olympiacòs o el Barça. Va aprofitar la sensible baixa de McCalebb i la petita lesió de Lavrinovic (Montepaschi) per acabar primer en el Top 16 i va agafar el factor pista en el play-off contra el València. Una sèrie en què Molin va anar a remolc de Pesic i les terribles baixes taronja (Claver i Augustine) van ser decisives. Ara, la seva inexperiència en grans cites afrontarà un repte d'altura contra plantilles farcides de títols. Totes tenen jugadors bregats en finals fours, i les han guanyat. El que més, el Panathinaikòs, que en té 17, comptant els 7 d'Obradovic, l'últim tècnic que la va donar al Madrid. Ell sap més que ningú que el pes de la història recent val més que els títols que es van aixecar en blanc i negre.