El que guanya encara és el que guanya
Les expectatives ja han tornat a jugar una mala passada al Real Madrid. Ha passar de la depressió i el conflicte pel trist paper en el partit d'anada a creure's que ja ha succeït el que desitja de fa anys: posar fi al domini del Barça. Algú amb un mínim sentit de la realitat els hauria de dir que si van aconseguir alguna cosa al Camp Nou és demostrar que són un equip que està capacitat per competir amb el Barça. Una cosa que, com que viuen fora de la realitat, ja haurien de saber de fa temps. Perquè ho sabia tothom que ho analitzés mínimament des d'un punt de vista futbolístic. O tothom que vegi com és capaç de jugar contra qualsevol equip que no és el Barça. El Madrid és un equipàs, però s'ha dedicat reiteradament a equivocar-se cada vegada que li ha tocar enfrontar-se al Barça. Igualment com la dictadura i el discurs de Mourinho s'han apoderat del club blanc amb el vistiplau del president, el joc de l'equip ha estat segrestat pels seus complexos amb la connivència tàctica dels seus jugadors. Només l'hi han discutit en els moments més patètics, com el del plantejament del partit d'anada al Bernabeu. Són tants els errors de plantejament i el temps perdut en els enfrontaments amb el Barça, és tanta la frustració acumulada, que quan juguen al nivell que s'espera d'ells, ho celebren com si fossin ells els classificats per a les semifinals de la copa. És més, encara que siguin conscients que estan eliminats, se senten tant a gust amb ells mateixos que ja anticipen les victòries futures, que qui sap si vindran. Han passat de les ganes d'evitar el Barça a voler-s'hi enfrontar demà mateix. De tan convençuts que ja li tenen presa la mida.
No tenen sentit de la realitat ni mesura del temps. Es pensen que superar el Barça és com prémer un interruptor. Clic, ja som millors. De moment, l'única realitat és que el seu entrenador els ha fet perdre molt de temps per culpa dels seus complexos. Però que ara els jugadors l'hagin convençut que no n'han de tenir només vol dir això. Qui ha guanyat l'eliminatòria és el Barça. Una altra qüestió és el soroll que són capaços de fer i els estats d'opinió que els interessa crear. Com el del greuge arbitral. Les anàlisis dels seus propis mitjans afins demostren que Teixeira Vitienes va repartir errors a totes dues bandes. Però si hi ha haver una anomalia prèvia va ser la presència de Pepe al camp. I la següent va ser la no expulsió de Lass, i sense filar gaire prim, la de Sergio Ramos, autor de dues faltes de targeta a Alexis en la primer mitja hora. A partir d'aquí, discutim cada jugada posterior.
El problema d'aquest soroll corporatiu és que troba una certa complicitat en l'entorn blaugrana, amb un discurs excessivament crític amb el partit del Barça, l'equip que va perdonar la golejada en el partit d'anada i que ahir va saber competir contra un gran equip de futbol, i que n'ha sortit guanyador. Més enllà d'això, tot són falses expectatives i realitats distorsionades.