A vegades voler no és poder. Ni per a aquest Barça tan meravellós. Res no es pot retreure als blaugrana d'actitud i voluntat. Però el seu futbol és tan agraït per als espectadors com exigent per als jugadors. I aquesta exigència li ha pesat sovint aquesta temporada, quasi sempre lluny del Camp Nou. Ahir es va rebel·lar contra l'empat fins a l'últim segon, però li va faltar rematada i, finalment, gol. En aquest equip els gols sempre van lligats a la productivitat. Mai li cauen del cel. La lliga es complica perquè el líder no cedeix punts més enllà dels enfrontaments directes.

Només de començar ja va quedar clar què volia el Barça del partit. Al minut 6 la televisió va oferir una dada de possessió impressionant: 94 per cent per al Barça, 6 per al Vila-real. Sense davanters i amb excedent de defenses, Guardiola va omplir el camp amb tots els jugadors adults que li quedaven. Van entrar-hi Mascherano i Adriano. El missatge era segurament que són els més experimentats els que han de portar el pes del tràngol que suposen tantes absències. Per això a la banqueta, al convalescent Alexis el van acompanyar Cuenca, Sergi Roberto, Dos Santos i Tello. Era un equip per tenir molta possessió de pilota, i així va començar el partit.

Va passar, però, el que li passa a vegades al Barça, que és massa retòric. I no era això el que volia del partit. No acompanyava el domini i la possessió d'acabament de jugades a l'àrea rival. No creava ocasions, i a pesar del domini, Xavi, molt vigilat, entrava poc en joc. I Cesc corria massa per donar a l'equip la pausa que necessitava. El Vila-real no tenia la pilota, però no deixava espais entre línies perquè el Barça pogués trobar alguna situació de superioritat numèrica per fer l'última passada. L'equip de Guardiola va dominar més per la intensitat que hi posava que pel joc. Ja se sap que les dimensions del Madrigal afavoreixen l'acumulació de gent i dificulten la netedat de les jugades, però el Barça es va anar allargant més del compte i va regnar el descontrol. Els de Molina es van convèncer de pressionar molt amunt, i el Barça es va allunyar encara més de la porteria de Diego López.

A la segona part la recepta era clara: tornar a tenir el domini a través de la pilota. L'equip ho va fer. Va tornar a tancar el Vila-real al seu camp. El pas següent era l'aposta pels davanters. Alexis va entrar per Piqué. Els locals van abusar de les faltes per trencar el ritme que volia imposar el Barça i van continuar aconseguint tapar tots els passadissos anteriors. Amb Alexis el Barça va poder ser més profund, però el clima del partit no va ser el que sap imposar en la seva millor versió. Guardiola va mirar de sacsejar-ho amb aire fresc. Podia haver estat Cuenca, però va ser Tello. El canvi de Xavi per Thiago no va variar la productivitat del mig del camp. Sí, però, que Tello va fer trontollar els grocs. En la seva primera jugada d'extrem va crear la millor ocasió en tot el partit, el xut de Cesc que Diego López va desviar al pal. Messi i Cesc tampoc no va encertar més tard. El temps va començar a jugar contra el Barça, que s'ha quedat a set punts del líder.