Dos talents privilegiats i un esperit superior
Un cop recuperat l'alè després de la final Djokovic-Nadal a Melbourne, el regust que queda és el de les escasses grans ocasions de l'esport mundial. Tant com el partit, un monument a l'essència de l'esport, van valer la pena les reaccions i les paraules dels jugadors un cop acabat. Havíem vist dos dels millors tennistes de la història fent un dels partits més monumentals, si més no per la intensitat i la durada. Després vam veure, vam sentir, dos grans esportistes: el Djokovic generós i el Nadal inconformista. L'abraçada va ser molt explícita. El serbi, més efusiu, en actitud de reconeixement al seu rival. El balear, corresponent amb correcció però sense passió, i amb la mirada perduda més enllà, encara centrat en com de prop havia estat de la victòria. La millor notícia de la final de l'obert d'Austràlia és que el regnat de Djokovic no serà plàcid. Hi ha rivalitat. Nadal té ben centrat el seu objectiu: lluita més contra ell mateix que contra Djokovic. El serbi vol el Grand Slam. Després de perdre sis finals seguides, Nadal ha estat a punt de guanyar la setena, i sense que Djokovic hagi baixat el nivell. És un dels grans duels de la història de l'esport. I sembla que durarà. Federer, el tercer en discòrdia, continua present, sent competitiu, i emmarcant aquest triangle que formen aquests colossos: dos talents privilegiats i segurament l'esperit de superació més gran de la història d'aquest esport.
Ningú com Federer per jugar a tennis amb naturalitat. Tan elegant com eficaç, ha dominat durant molts anys, arribant a ser el millor de la història, amb un repertori de cops meravellosos: del servei a la volea, el drive i el revés, els creuats i els paral·lels. I una intel·ligència innata.
Djokovic també està excel·lentment dotat tècnicament, però ha aconseguit centrar-se mentalment per convertir el seu repertori complet de cops en un martelleig constant que empeny els rivals a la derrota indefectiblement. Tècnicament segurament és superior el suís, però el serbi ha arribat al cim per domini tàctic. Ha arribat a transmetre la sensació de ser invulnerable. Una sensació que també l'ha posseït a ell: “A vegades, quan estic entonat, tot succeeix sense que faci cap esforç.”
Nadal és, de tots tres, el que no té ni el millor servei, ni el millor revés, ni els millors cops plans... Tampoc té l'elegància natural de Federer ni l'eficàcia devastadora de Djokovic. I quan parla del que pot millorar del seu joc sembla un aficionat: el servei, la restada, colpejar fort pilotes difícils quan està cansat, i els cops guanyadors. “He tornat a tenir un nivell alt a Melbourne, però l'haig de tenir encara més alt”, diu, inconformista. Amb tantes mancances, ha arribat a estar per sobre de tots. El seu gran talent és l'esperit de superació. I nosaltres que en diem bé. Esperem els pròxims enfrontaments. Ja ho va dir Djokovic diumenge: “Un tennista viu per a partits com aquest.” Nosaltres, també.