El millor partit incomplet
Igual que en el judici a Francisco Camps, les proves van ser evidents. La sentència, ja se sap. Les evidències ahir a Mestalla van presentar el Barça com a guanyador clar. Però el partit va acabar amb empat. Misteris de la política i del futbol. El Barça va respondre a la confiança de l'entrenador amb un gran partit. El resultat dirà el que vulgui. I diu coses: que els blaugrana tenen molt mala punteria, per exemple. Però els homes de Guardiola van fer un partit molt sòlid en un camp difícil, contra un bon rival i a la semifinal de copa. Podia haver sentenciat l'eliminatòria. Ho havia d'haver fet. I no ho va fer, però si hi ha una cosa bona del resultat és que frenarà eufòries innecessàries si hagués estat el que mereixia el Barça per joc i ocasions. L'1-1 manté alerta tothom, que és el millor en temps d'incertesa anímica.
A aquest Barça li pot faltar una mica de brillantor, de finesa, de malícia, de punteria, fins i tot de sort, encara que Guardiola no hi cregui. Però té l'ànima intacta. A vegades no li acaben de sortir bé les coses, i llavors sol tenir el càstig de resultat. Bé, perquè ens recordem del penúltim, a Vila-real. Però quan es mira en perspectiva, abans del partit d'ahir el Barça n'havia jugat 37, amb 28 victòries, 8 empats i una sola derrota. Una. I sempre que no ha guanyat ha estat millor que el rival. És només des de l'últim resultat i dels set punts d'avantatge del Madrid en la lliga que es pot veure algun problema a aquest equip.
A pesar que no hi havia Xavi ni Alves a l'equip titular, de seguida es va veure que el Barça era el Barça. Durant els primers minuts els dos equips van competir per decidir quin duria la iniciativa. Es va imposar el Barça. Es va ficar dins el camp del València, va conduir la pilota i va pressionar molt amunt quan la perdia. Li faltava precisió, però no decisió. A l'equip d'Emery li tocava jugar al contracop, cosa a la qual no fa fàstics. Amb Puyol de lateral al carril per on el València sol fer mal i l'equip ben agrupat, el Barça va dominar a batzegades i per això va trigar a tenir profunditat per poder batre Alves. El València tallava el joc a còpia de faltes, moltes. L'àrbitre es va estalviar unes quantes targetes. Soldado va tenir l'ocasió en una sortida de Pinto amb la mà fora de l'àrea, que l'àrbitre no va veure. A l'altra àrea, a Messi i dues vegades a Alexis els va fallar la punteria. Al contrari que al València, que en la primera incursió de Mathieu per la banda esquerra va trobar el gol. Però el Barça no va trontollar. Estava en la línia de joc correcta. La derrota mínima era una anomalia. Va durar fins que Puyol, altra vegada, va marcar de cap en un córner. Restablerta l'anomalia, el Barça va tenir el partit més controlat.
A la segona part el domini va ser absolut. La punteria, però, encara va empitjorar. Messi no en va tenir ni de penal. Alves va xutar al pal. I més, i més. Això sí, van descobrir una altra manera de fer perill: els córners de Cesc al segon pal. Però res de gols. Sí de joc, de bona sensació. Amb el mateix resultat, va ser el millor partit del Barça a Mestalla. El resultat s'haurà de completar al Camp Nou.