Madrid-Barça, Espanya-Catalunya
Déu n'hi do amb el circ que tenim muntat al voltant del concepte “parlar dels àrbitres”. Parlar dels àrbitres és una cosa tan vella com el futbol. Ara, però, s'ha convertit en l'arma de destrucció barcelonista de moda, instrumentada convenientment pels altaveus mediàtics del madridisme. Es tracta de repetir a crits i a portades que el Barça diu que no parla dels àrbitres i en canvi en parla. Vet aquí el pecat. I de dir-ho i publicar-ho les vegades que faci falta perquè ningú tingui ni el temps ni l'oportunitat de preguntar per què ni el club blanc ni els mitjans afins no han condemnat la trepitjada de Pepe a Messi, la vergonyosa no intervenció del comitè de competició, la desconsideració de Casillas a l'àrbitre al túnel de vestidors o la mafiosa actuació de Mourinho esperant l'àrbitre al pàrquing. Tot això als mitjans madrilenys els sembla bé. Heus aquí la magnitud de la demagògia.
Abans, quan de l'intent de desprestigi del Barça se'n deia “villarato”, va arribar un moment que el terme ja posava en alerta. Ara, la mateixa campanya ha reaparegut camuflada amb l'eufemisme “parlar dels àrbitres”. I tots en hi posem, servidor inclòs. L'únic que ha canviat és una qüestió de forma. El villarato servia per embrutar dient que el Barça guanyava gràcies a les ajudes arbitrals, “parlar dels àrbitres” serveix per dir que el Barça no sap perdre, malgrat que encara no ha perdut res. Tot i això, com diu Guardiola, la potència dels altaveus del madridisme armat és tan gran que també fa efecte en l'entorn del Barça. S'ha passat de demanar a Rosell que protestés pels perjudicis a l'equip per les actuacions a dels àrbitres a criticar-lo per haver dit que “la cosa fins ara no pinta bé”. Es vol i es dol, i es flagel·la per activa i per passiva. A Madrid no distingeixen, tot va bé per a la seva campanya. Aquí, en canvi, Xavi rep elogis i crítiques quan diu que el Madrid no sap perdre. I quan Messi diu que amb els àrbitres no s'hi pot ni dialogar. I se censura Moix per haver fet una comparativa que retrata la situació: “Aquí no parlem dels àrbitres ni baixem als pàrquings.” Tot plegat, però, material per alimentar la combustió de la confrontació, que és l'únic que importa en origen.
Al capdavall, “parlar dels àrbitres” és una qüestió conjuntural, com ho va ser el villarato. El problema de fons és estructural. I depassa l'àmbit esportiu. El fenomen s'entén més bé en un context més ampli: el de la relació entre Espanya i Catalunya. El contenciós Madrid-Barça no és diferent del contenciós Espanya-Catalunya. En els camps polític, econòmic, social, cultural, etc., Espanya fa totes les trampes a Catalunya. No és diferent en l'esport en general ni en el futbol en particular. És un problema irresoluble pels mitjans convencionals. Si el contenciós és de força política, Catalunya no hi té res fer. Si el contenciós és de força fora del camp, el Barça tampoc. I és així tant si parlem com no dels àrbitres o del fred siberià.