L'equip que controla el vertigen
Vint-i-quatre xuts a porteria. En el futbol són més fiables les sensacions que les dades. Però a vegades una sola dada explica moltes coses d'un equip. El Barça va clavar una golejada al València, 5-1, però va ser un resultat molt curt a vista de tothom. Va xutar vint-i-quatre vegades a porteria. I la majoria des de dins l'àrea i de molt a prop. Contra el València, que no és un equip qualsevol. La dada és escandalosa i necessita context per ser entesa, per això és tan reveladora. Per rematar tantes vegades s'han de generar les ocasions per poder-ho fer. El partit de diumenge remet al del Dream Team contra el Dinamo de Kíev (4-1), amb una vintena d'ocasions de gol, i que Guardiola va viure com a jugador. També als partits més espectaculars de l'equip que dirigeix Guardiola. Però aquest cop el joc va tenir característiques diferents al de l'ortodòxia dels millors partits d'aquest equip.
No es pot desbordar tant el rival sense una alta velocitat d'execució. Però l'equip de Guardiola ho sol fer més des del control del ritme, i ahir ho va fer més a partir del vertigen. Fins aquesta temporada se li solien entravessar els partits d'anada i tornada, de descontrol i de jugades d'una porteria a l'altra sense elaboració en la transició. La solució que aplicava Guardiola per evitar-ho era intensificar el control de la pilota i la imposició d'un ritme més pausat, si més no en l'elaboració. Pausat, però, no vol dir lent. La lentitud també és un enemic d'aquest Barça. Per aconseguir aquest control fa falta sobretot que Sergio Busquets ajunti les línies i equilibri el joc de posició de l'equip i que Xavi sigui el centre neuràlgic des d'on s'orquestren els moviments de la pilota i els jugadors.
Diumenge hi va haver una novetat conceptual. L'equip de Guardiola va aconseguir posar control al vertigen. Sense renunciar a un ritme de joc més desbocat, els jugadors van saber convertir-ho en un avantatge competitiu. Va ser la primera vegada que, d'una manera evident, va ser el rival del Barça el que es va sentir més desbordat en aquesta situació i el que hauria volgut segurament més pausa. No va ser una casualitat. En part era perquè no hi havia Xavi al camp. Però també perquè hi ha jugadors nous a l'equip que se senten bé amb un ritme més vertiginós i un joc més vertical: Cesc i Alexis. La clau per poder integrar-ho com a variable en l'estil propi del Barça és establir un ordre en aquest vertigen. La intel·ligència de Busquets hi ajuda, sobretot si a darrere hi ha Piqué traient la pilota. El desequilibri d'Iniesta i Messi és fonamental, i són capaços de trobar-lo en qualsevol hàbitat. Cesc i Alexis tenen el gen de la verticalitat i l'instint de buscar la porteria. Però tots dos s'han esforçat per no convertir-ho en un risc per a l'equip. Cesc ara és tan fonamental en l'elaboració com en la culminació, encara que diumenge li fallés la punteria. L'equip ha aconseguit que el descontrol es giri en contra del rival. Ha domesticat el vertigen.