El centre d'alt rendiment de Sant Cugat es troba en plena celebració de les noces d'argent. Durant tot l'any s'han programat exposicions, concursos literaris i fotogràfics, diverses taules rodones –al setembre se'n farà una sobre la presència del CAR als mitjans– i el 23 de juliol es disputarà un cursa popular nocturna per commemorar l'efemèride. El CAR és i ha estat una de les claus del potencial de l'esport català. Més enllà de la modernitat i les possibilitats de les instal·lacions, i dels serveis integrals a l'esportista hi ha el personal que ho ha fet funcionar durant més de dues dècades. I aquí hi han jugat i hi juguen un paper primordial els entrenadors. A final de la temporada passada i a tocar dels actes del 25è aniversari, hi va haver de marxar, sense fer soroll, un dels tècnics que va estar al peu del canó des del mateix dia que van obrir les portes per primer cop del centre d'alt rendiment, quan el van projectar Josep Lluís Vilaseca i el primer director, Joan Antoni Prat. Es tracta de Hans Ruf, tota una institució quan es parla d'atletisme, i especialment de salt de perxa, a Catalunya i a tot l'Estat espanyol. La crisi, de nou, va provocar una jubilació que no era ni de bon tros volguda.

Tothom qui ha vist atletisme de cert nivell al Principat segur que recorda un home alt i corpulent, el cabell blanc i amb faccions inequívocament germàniques, assegut a les grades o en una cadira plegable (protegit per un para-sol en cas de plena canícula) a peu de pista donant indicacions als saltadors de perxa amb una veu potent i un accent inconfusible. Intuïtiu i amb un do especial per copsar i divulgar els diversos conceptes tècnics, Ruf ha tingut sota les seves ordres els principals saltadors de perxa catalans de la història: Javier García Chico, Albert Ruiz, Daniel Martí, Juan Gabriel Concepción, Roger Oriol, Albert Vélez, Dídac Salas i Ana Maria Pinero, entre molts d'altres. Abans de centrar-se en la modalitat més complicada del programa atlètic, també havia preparat velocistes del nivell de Loles Vives, Conxita Minguella i Josep Carbonell, saltadors d'alçada com ara Martí Perarnau i de llargada com Amanda Naval i fins i tot llançadores com ara Dolors Tobella.

Els conflictes bèl·lics van provocar que la família de Ruf i Giménez –el seu pare era alemany i la mare espanyola– pendolés entre Catalunya i Alemanya entre la dècada dels trenta i els quaranta. Hans, nascut el 1940 a la població bavaresa de Schweinfurt, és el més petit d'una nissaga de tres destacats atletes que van brillar entre finals dels cinquanta i principis dels seixanta. Francisco (Barcelona, 1935), el més gran, va assolir dos títols estatals de 400 m (1956-57) i Arturo (Wachenheim, 1938), el mitjà, un de decatló (1958), tot i que en campionats de Catalunya va aconseguir fins a nou medalles d'or repartides en set disciplines diferents. En el palmarès de Hans destaquen dos títols catalans de perxa (1960/61) i dos subcampionats estatals (1958/59). Tots tres van fer les primeres passes atlètiques al CN Barcelona, a les ordres de Nemesi Ponsati, una institució en la formació de joves valors. Al centre d'alt rendiment de Sant Cugat i de la mateixa generació que Hans Ruf encara continua al peu del canó Llorenç Cassi, un altre alumne de Ponsati i que després d'haver triomfat com a atleta ha guiat la trajectòria dels principals llançadors del país. Les especialistes de martell Laura Redondo i Berta Castells són actualment els seus millors exponents. Ponsati, Cassi i Ruf, com tants altres tècnics repartits arreu de Catalunya, són les baules d'una cadena de la millor tradició de la pràctica i la divulgació atlètica. I un col·lectiu, el dels entrenadors, indispensable per a la formació de grans esportistes i millors persones.