El triomf històric de l'escocès Andy Murray a Wimbledon el confirma com un dels grans tennistes de l'època moderna. No només per posar fi a una sequera de triomfs britànics masculins de 77 anys, sinó per l'esforç i la capacitat de millora que exemplifica. Ja fa temps que Murray duia a dins un tennis del més alt nivell, però s'estavellava en el pla psicològic. No era capaç de fer un pas endavant perquè es bloquejava. La pressió el tenallava fins que es va creuar al seu camí l'exjugador txec Ivan Lendl, que el va ajudar a trobar i combatre l'arrel del problema. El mateix Djokovic ho va remarcar diumenge, en afirmar que l'única cosa que faltava a l'escocès era l'enfortiment mental. El darrer joc va ser un exercici de solvència en aquest sentit, quan Murray va saber mitigar la possible resurrecció del serbi, que després de salvar tres pilotes de partit va amenaçar de reviure.

La lliçó dels dos finalistes va tenir continuïtat a la graderia, amb el primer ministre britànic, David Cameron, i el seu homòleg escocès, Alex Salmond, compartint l'eufòria amb normalitat, tot i que els escocesos celebraran un referèndum legalitzat per la independència el 2014. Cameron, a més, ha penjat la bandera escocesa a Downing Street, fet que accentua una lliçó democràtica que fa enveja sana.