Una vegada més, els nostres esportistes han signat un cap de setmana de grans èxits arreu. La gran actuació de Purito Rodríguez en el Tour de França pujant al podi, els dos èxits de Kilian Jornet a la muntanya en l'europeu, el triomf de Josep Antoni Hermida en el campionat d'Espanya de BTT, el seu sisè després de no participar en el campionat des de l'any 2001, o els quarts de final de Joel González en el mundial de taekwondo. El figuerenc, campió olímpic i campió de tot, feia cinc anys que no perdia una gran campionat i també té dret a cedir en algun combat. La derrota precisament dóna valor a les seves victòries anteriors perquè, moltes vegades, tendim a treure mèrit als que guanyen habitualment. Un parèntesi negatiu o no tan positiu ens permet valorar els èxits en la seva justa mesura. En el mundial de natació, que situa Barcelona en el planeta, però que hauria de potenciar molt millor el català des de l'àmbit organitzatiu, el bronze d'Ona Carbonell en natació sincronitzada marca un gran inici de torneig –de fet, el que s'esperava–. Els pares de l'Ona Carbonell van tenir una gran clarividència quan li van triar el nom i una gran coherència quan la van apuntar a natació.

També es pot considerar un triomfador en l'hoquei sobre patins el jove Xavi Barroso. És molt complicat sortit del planter del Barça, marxar cedit i tornar per la porta gran com s'ha confirmat aquesta setmana oficialment. En qualsevol esport blaugrana. I l'hoquei sobre patins, la secció potser més petita de les professionals, no n'és una excepció. El Barça tira la xarxa allà on veu que hi ha el millor peix i fitxa els millors jugadors del planeta. Per això, el retorn de Barroso a la primera plantilla després de fer una temporada excepcional al Moritz Vendrell, cal valorar-lo com es mereix.

Malauradament, però, el cap de setmana serà força més recordat pel comiat que va fer explícit divendres inesperadament Tito Vilanova a través del club i que, ell mateix, va rubricar dissabte amb una carta adreçada a l'afició. En el marc d'una pretemporada molt moguda amb creuaments innecessaris de declaracions que no conduïen a res, la salut de Tito és l'únic que ara veritablement importa. És una llàstima que hagi de renunciar al seu somni, però s'ha de centrar exclusivament en el seu procés de recuperació. Ànims i molta sort.

Respecte dels seus possibles substituts, cadascú té un favorit, el que ens transmet més bones sensacions per les causes que siguin. Pel joc, pel caràcter, pel carisma, pels seus antecedents futbolístics, pel que sigui. És una qüestió subjectiva. A mi, per exemple, m'agradaria el del Borussia de Dortmund, Jürgen Klopp, un tècnic alemany jove de 46 anys que va eliminar el Real Madrid i que feia jugar amb molt criteri el seu equip amb Lewandowski de punta de llança i un bon grapat de jugadors molt interessants. Klopp va catapultar el seu club a la final de la lliga de campions per segon cop en la història de l'entitat i això és un gran què.

Però ja us aviso que no sóc gaire bon pronosticador. Quan Joan Laporta va triar Pep Guardiola per ser el tècnic del primer equip del Barça rescatant-lo del Barça B el vaig considerar un entrenador inexpert per triomfar encara en la voràgine del futbol professional de més alt nivell. Tant de bo ara també m'equivoqui amb Luis Enrique si és que finalment també és l'escollit per la directiva.