Un bon pretext
Parteixo des de la comprensió que la situació de l'Espanyol és difícil de manegar, que s'intenta competir a primera divisió amb recursos que, a priori, no s'adiuen –com a mínim fins fa ben poc– amb les possibilitats d'un projecte en la màxima categoria. Fins ara, el club ha venut per valor d'uns 5 milions d'euros i n'ha reinvertit només 200.000 en el retorn de David López. Si partim també de la premissa que per jugar un futbol alegre, el que reclama l'aficionat, fa falta qualitat i que alhora la qualitat es paga cara, aleshores l'escenari actual justifica la posició que ha adoptat Javier Aguirre a la banqueta. Com a mínim, la pot fer comprensible.
Evidentment que com a tècnic, el mexicà hauria preferit arribar a un projecte amb més possibilitats, sense necessitats de fer equilibris aquí i allà per quadrar balanços. Però ja immers en aquest joc de xifres i necessitats, la situació li ha servit, en part, per consolidar el seu punt de vista futbolístic.
Diuen a Pamplona que quan va arribar al club Aguirre era una persona obsessionada amb la pilota, disposat a canviar el tarannà de l'Osasuna. Alhora també parlen d'un entrenador camaleònic, que va entendre que potser era millor renunciar a les seves idees per adaptar-se a les característiques d'un equip que reclamava futbol directe i molta segona jugada. Des d'aleshores, Javier Aguirre Onandía ha estat un tècnic estretament vinculat a virtuts com l'entrega, la competitivitat i la intensitat. Amb l'únic parèntesi de la selecció mexicana en el mundial de Sud-àfrica, força prolífica en el tracte de pilota, El Vasco s'ha convertit més en un tècnic de resposta que no pas de proposta. I amb aquesta premissa gira cada decisió que pren a l'Espanyol.
Si bé és un element indispensable, arreu del planeta trobem exemples fefaents que un pressupost generós no sempre és un imperatiu per tenir un estil de joc ofensiu. De fet, hi ha clubs rics que són mesquins i n'hi ha d'humils que es guanyen el cor dels aficionats per gosadia i descarament. En tot cas, crec que la difícil realitat que viu avui dia l'Espanyol ha estat un bon element perquè Aguirre pugui justificar l'Espanyol que hem vist a la gespa en la pretemporada, el que veurem també a partir de dilluns vinent a Vigo. Un equip que prioritza ensopir el joc, que intenta que en els partits passin poques coses. Les eines creatives que ha pogut posar el club a la seva disposició mai han estat una prioritat. El desig de la secretaria tècnica de retenir Verdú mai va ser tan latent en el mexicà, l'esquerra de Manu Lanza no sembla que hagi de jugar un paper protagonista ara mateix en el quadre blanc-i-blau i tan Cristian Gómez com Christian Alfonso, dos dels futbolistes amb més talent de la plantilla, no han gaudit del millor ecosistema per prendre la mida a la categoria, per polir els defectes, que en tenen i molts, però sobretot per potenciar virtuts difícils de trobar en el futbol.
Aguirre ha escollit el seu camí, que és lícit i tan vàlid com ho pot ser qualsevol altre, però també crec que més volàtil. Amb l'esperit de supervivència adscrit en el seu ADN, a l'actual Espanyol li serà difícil generar empaties amb la gent i tot quedarà estrictament supeditat a un resultat. I si la pilota no entra tornaran amb molta més rapidesa uns nervis que estan a flor de pell en l'espanyolisme des de fa temps. Tot i això, malgrat no compartir la seva visió estilística, valoro i admiro la determinació amb què Aguirre afronta la seva professió. Té la personalitat que necessita un gran tècnic.