Just el dia abans que Leo Messi marqués tres gols a Mestalla vaig escriure que podia resultar preocupant que el jugador argentí, malmès per una lesió a finals de la temporada passada, no semblava que hagués recuperat plenament la bona forma. M'està bé i ho celebro joiosament: el déu Messi és encara viu entre nosaltres. En fi, m'està bé per haver caigut en una tendència que a vegades dec criticar: aquella per la qual en el món del futbol es fan judicis precipitats en la mesura que allò que preval és la sensació d'un instant sense considerar que a l'endemà mateix pot passar una altra cosa que desmenteixi el que creus per creure'n una altra que tampoc t'hauria de provocar cap certesa. És a dir, potser en el pròxim partit podrà semblar novament que Messi no està en plena forma i, en canvi, a l'altre marcarà novament tres gols. Cal deixar passar una mica de temps per tenir una perspectiva més justa sobre l'estat de les coses, tot i que aquestes sempre passen d'una manera que mena a reconsiderar les impressions, que massa fàcilment es converteixen en opinions fermes que, passats uns dies, són capgirades pels mateixos que les han emeses. Tot muda i du a la incertesa, però per això mateix no hi hauria d'haver judicis forts, sinó consideracions febles, dubitatives, prudents i fins pudoroses. Però el del futbol és un món mascle on molts dels opinants diuen una sentència gruixuda cada cop que obren la boca. Ells mateixos fan que tot en el món del futbol sigui més efímer del que realment és: el jugador excepcional d'un dia es converteix en un paquet a l'endemà; l'equip que meravella planteja dubtes quan fa un mal partit. Allò més efímer, en tot cas, són les mateixes sentències.

Els opinants del món del futbol són en principi els comentaristes i els tertulians dels mitjans de comunicació, però ho acabem sent tots: jo mateixa (que, de fet, també habito en els mitjans i escric coses que, malgrat que no volen ser sentencioses, també són precipitades) i potser vostè, lector o lectora. O potser ja ho som des del principi perquè, a propòsit del futbol, opinar no costa res: és una manera de desfogar-se, com ara quan s'insulta un jugador quan l'ha espifiada. No té cap valor, no té cap conseqüència: aquell jugador no se'n ressentirà, ningú no et ve a demanar comptes per les bestieses que has dit durant un partit. Però no sé si aquest capteniment ens va fent grollers i mentalment menys afinats i refinats.

En relació amb el partit entre el València i el Barça de diumenge passat ja he començat a sentir alguns judicis precipitats en relació amb Xavi, el gran Xavi Hernández, el senyor, mestre i referència del Barça en aquesta última dècada gloriosa de l'equip, incloses les dues bones temporades de l'etapa Rijkaard-Ronaldinho. De fet, els judicis precipitats ja van esdevenir-se durant el mateix partit. El fet que Gerardo Martino el descartés per decisió tècnica, de manera que va deixar-lo a la grada, va poder provocar perplexitat i també la sensació ambigua que el tècnic argentí, nouvingut al Barça, era sorprenentment capaç d'aquest atreviment. A la primera part, amb Cesc creant el ritme ofensiu del Barça, n'hi havia que ja volien jubilar Xavi: el futbol del Barça s'hi revelava més veloç, vertical i vibrant. Però a la segona part, després d'encaixar dos gols de sobte i sense marcar-ne cap més, també hi va haver la possibilitat d'enyorar-lo perquè Xavi sap controlar el partit i temperar la circulació de la pilota. La vida és així. I el futbol també: allò que guanyes per un costat ho perds per l'altre; allò que et pesa, semblant-te un llast, ho enyores quan no ho tens o ho has perdut; allò que val per un moment no val per l'altre. En tot cas, temps al temps. Xavi té 33 anys i el temps ha passat per a ell, com per a tothom. Potser no jugarà tant, però encara pot aportar molt al Barça. I una altra cosa: els barcelonistes sabem que és un jugador irrepetible que ens menarà a la nostàlgia que, potser, ja comencem a sentir. De moment, disfrutem-lo.