El COI sempre guanya
Istanbul, Madrid o Tòquio. Avui sabrem on es disputaran els Jocs Olímpics d'estiu del 2020. Finalment s'acabaran totes les especulacions, totes les travesses, tots els anar i venir de les cases d'apostes... tot el parlar per parlar, perquè no hi ha ningú, ningú, que pugui dir sense por d'equivocar-se quina serà la ciutat triada pels membres del Comitè Olímpic Internacional (COI). Com ha passat sempre. Com passarà sempre mentre el sistema d'elecció sigui el que és.
El Comitè Olímpic Internacional és un conjunt tan heterogeni com ho pot ser qualsevol col·lectiu amb gent d'arreu del món, amb interessos totalment dispars i que, malgrat aquesta mena d'aurèola quasi màgica amb què, de vegades, ens volen presentar tot el que envolta els Jocs Olímpics, són, purament i simplement, persones. I la història del COI ens mostra com algunes d'aquestes persones han caigut en la temptació i els seus col·legues, més llestos, més afortunats o, simplement, més nets, els han fet fora del paradís. Aquestes persones són les que tenen a les seves mans la sort d'Istanbul, Madrid i Tòquio. Són membres d'una entitat privada que organitza un esdeveniment quadriennal que amb el pas del temps ha passat de ser una competició esportiva amb aspiracions de regenerar la societat i de mostrar uns valors, a un espectacle mediaticoesportiu on, amb l'excusa de l'esport i d'uns valors que fa molt que van quedar enrere, es mouen milers de milions que s'utilitzen per construir instal·lacions esportives que després costa molt mantenir o per fer infraestructures que els poders públics haurien de fer sense haver de buscar excuses com els Jocs Olímpics.
El COI és un organisme privat que genera milions i milions cada quatre anys amb uns patrocinadors selectes que recuperen abastament tot el que hi inverteixen, i que, a sobre, exigeix i obté, dels governs de les ciutats i els estats, unes garanties econòmiques que aquests mateixos governs no atorgarien mai als seus ciutadans. Tal com ho té muntat, el COI no perdrà mai diners amb uns Jocs Olímpics. No es quedarà sense la seva seu, sense el seu museu, si uns Jocs tinguessin –cosa poc probable– un gran dèficit. El COI sempre juga sobre segur. Parlar que el COI aposta per les economies emergents, les ciutats multiculturals o coses així és parlar per parlar. Des de Barcelona 92 s'ha posat de moda parlar del llegat dels Jocs. No hi ha dubte del benefici que Barcelona en va treure com a ciutat. La gran pregunta és si, sense els Jocs, a Barcelona, no s'hagués fet una transformació com la que es va fer. Si la resposta és que no, tenim un greu problema com a societat i com a país.
Els membres del COI votaran avui el que els doni la gana. Poden triar el que vulguin. Ningú els demanarà comptes. Ells no s'equivoquen mai. I pel 2024 hi tornarà a haver un munt de candidatures. Com sempre.