Hi ha catalans que encara riuen de la cara d'Ana Botella (i del seu anglès) quan va es va saber que, tot just començar, Madrid va ser descartada pel COI en les votacions per escollir la seu dels Jocs Olímpics del 2020. De fet, a banda de l'antipatia que pot inspirar l'alcaldessa i la resta de la comitiva que representava la candidatura madrilenya, allò que celebren és l'eliminació de Madrid des d'una perspectiva simbòlica. Dic celebren i, en fi, hauria de dir celebrem. Això perquè Madrid és el símbol d'un Estat (o la part que simbolitza el tot) que tracta Catalunya com una colònia i que s'entossudeix a impedir que els seus ciutadans puguin decidir en una consulta una qüestió decisiva pel futur del país. I també perquè Madrid desitja allò que va tenir Barcelona, de manera que molts catalans volen sentir-se orgullosos del fet que el COI (un organisme internacional, tot i que se n'ha de parlar, de la seva naturalesa i de la mena d'individus que poden arribar a ser els seus directius) va reconèixer una ciutat catalana i, en canvi, desestima la capital d'un regne que hauria de desaparèixer. Posem-hi, doncs, que l'eliminació de Madrid es va poder celebrar com una venjança executada per una mà aliena, fins i tot al conflicte Espanya-Catalunya.

Tanmateix, és una desgràcia per a Madrid el fet que no s'hi celebrin els Jocs Olímpics? En un article publicat dimarts passat al diari La Vanguardia amb el títol “La sortida del laberint”, Quim Monzó afirma que una part dels madrilenys van respirar alleujats i fins i tot feliços quan es van assabentar del fracàs de la candidatura. L'escriptor afegeix que aquests madrilenys devien intuir que uns Jocs Olímpics és una ocasió immillorable perquè els rapinyaires l'aprofitin per fer calaix sense contemplacions, a costa de transformar una ciutat fins a desfigurar-ne la identitat. Monzó, de fet, volia parlar dels efectes perniciosos de la celebració dels Jocs Olímpics a Barcelona. No és la primera vegada que ho feia. És una de les seves constants temàtiques com a articulista. I té les seves raons. En fi, tot és complex i ambigu, de manera que quan passejo pel passeig Marítim penso que la transformació urbanística amb la cobertura dels Jocs Olímpics ha afavorit que Barcelona s'obrís al mar que fins aleshores tenia d'esquena, però a la vegada no desconsidero el fet que el procés no va ser aliè a l'especulació immobiliària. I, en relació amb les raons de Quim Monzó, tampoc no es pot ignorar que, com afirma en l'article, els Jocs Olímpics van encetar la despersonalització de Barcelona i la seva conversió en un parc temàtic hostil als habitants de la ciutat del qual només treuen benefici els empresaris del sector turístic. Això fa que potser no és la millor cosa del món fer un cafè amb llet a la Plaza Mayor de Madrid, però tampoc ho és beure una cervesa a la Rambla de Barcelona. I, a més, potser els madrilenys encara s'asseuen a la Plaza Mayor, però segur que els barcelonesos no ho fan a la Rambla.

D'aquí, fa una mica de vergonya el cofoisme amb el qual l'alcalde Xavier Trias, un cop alliberat del deure polític de donar suport a Madrid 2020, va declarar que només la marca Barcelona hauria pogut competir amb Istanbul i Tòquio. La marca Barcelona és la d'una ciutat que s'ha venut l'ànima.

Ja he dit que, vista la gent que representava la candidatura de Madrid, comparteixo l'alegria per l'eliminació. Però els que tenim una certa edat i encara tenim memòria (i, a més, volem tenir-la) no podem oblidar que en la comitiva que va celebrar a Lausana l'elecció de Barcelona com a seu dels Jocs Olímpics hi havia un personatge anomenat Alfons de Borbó, que aleshores es va abraçar a Pasqual Maragall. El borbònic, encara menys demòcrata que el parent que regenta la monarquia espanyola, hi era com a president del COE. I, en fi, aquell altre home que va anunciar amb suspens allò de “à la ville de... Barcelona” era un franquista que durant temps va ser el president del COI i que segur que va intervenir en l'elecció, cosa que suposo que ara justifica que se li vulgui dedicar un carrer a la ciutat. En fi, ho recordo per allò que apuntava sobre la mena d'individus que poden arribar a ser directius dels comitès olímpics. I perquè sempre hi ha ombres, i més encara on només s'hi vol veure una lluminositat que sovint encega.