Al final de l'article de la setmana passada, i m'adono que estic intentant plantejar-ho com si fos una sèrie que si adquireix una continuïtat narrativa és contradient precisament les intencions primeres, vaig deixar apuntat que en el pròxim parlaria d'Iker Casillas, és a dir de la seva fatalitat, que ha tingut l'inefable Sergio Ramos com a instrument (o executor) en l'últim episodi d'aquesta tragèdia professional (prefereixo anomenar-ho així que dir-ne un calvari) d'aquest porter que durant anys ha estat capaç de parar allò que ningú més hauria parat. Havia de ser precisament Sergio Ramos. Semblaria que no podria ser ningú més que el defensa sevillà/madridista que, tenint Casillas la pilota controlada i sense que hi hagués cap jugador del Galatasaray amb possibilitats de disputar-la, va colpejar (se suposa que de manera involuntària) l'esquena del porter mesos després que aquest disputés el seu últim partit oficial amb el Madrid i en la primera entrega de la Champions, que se li presenta com l'oportunitat renovada de demostrar els seus mèrits per contrarestar el bon estat de forma de Diego López. En fi, la fatalitat de Casillas dóna molt per relatar-la, però no puc deixar de parar atenció a la discussió sobre l'actual joc del Barça a partir del fet que l'equip és entrenat pel Tata Martino.

Si aquell o aquella que llegeix aquest article (i un lector/a sempre és benvolgut/uda) també segueix la informació sobre cultura i espectacles d'El Punt Avui, potser sabrà que qui escriu ha viscut aquesta última setmana a Sant Sebastià amb motiu del festival internacional de cinema que s'hi ha celebrat. En aquesta bella ciutat, que m'agrada tant retrobar cada any durant una setmana de finals de setembre i on, per una vegada, ha lluït durant tots els dies un sol esplèndid que convidava a la recança quan s'entrava en una sala, vaig llegir dimarts passat al matí, mentre esmorzava, una informació del Marca (no hi havia cap més diari esportiu a l'abast) relativa a la roda de premsa que Tata havia fet prèviament al partit que el Barça havia de jugar a la nit contra, precisament, la Real Sociedad, però no a Sant Sebastià, sinó a Barcelona. L'article recollia que, entre la resignació i una lleu queixa, l'entrenador argentí havia declarat que comprèn que se'l critiqui o se'l posi en qüestió pel fet de no ser de la casa i tampoc holandès, cosa aquesta última que s'ha de relativitzar, perquè, tot i que l'home queia bé, Rijkaard no es va poder escapar de les crítiques durant les dues últimes temporades. I, bé, la de Johan Cruyff és una història complexa. El cas és que, per part dels mateixos aficionats del Barça, les crítiques al joc de l'equip s'havien disparat arran del partit contra el Rayo Vallecano: s'havia guanyat 0 a 4, però sense tenir el control de la pilota i tenint-ne menys possessió que el contrari. Acostumats a tenir la pilota, sent-ne els jugadors uns virtuosos capaços de crear belles combinacions, els seguidors manifestaven que no es poden conformar amb el resultat, per favorable que sigui. En fi, jo mateixa havia expressat el temor que el meu equip perdés la identitat. La resposta, però, es va donar el mateix dimarts a la nit, sobretot en la primera part i de manera primorosa amb una jugada mestra en què, amb cops de taló, diagonals i passada de la mort, van participar Messi, Xavi, Iniesta i Neymar. Tota una declaració de principis que, com s'ho mereixen les grans actuacions, va provocar un minut llarg d'aplaudiments a l'estadi del Barça en la festa de la Mercè. La jugada no va acabar en gol, però potser encara va ser millor: amb l'ovació es va reconèixer que, a banda de la rendibilitat golejadora, allò que importa és la bellesa futbolística. Quatre mestres van crear la jugada i, materialitzant-la, van expressar quina és la seva idea del futbol. Tot un estadi ho va aplaudir i així també va manifestar l'estètica futbolística en què creu l'afició del Barça. L'endemà vaig llegir al Marca (sí, al Marca) que els violinistes interpreten simfonies i no marxes militars. Doncs això mateix. Però suposo que continuarem discutint.