La felicitat no existeix
S'ha d'admetre que el Barça ha posat ràpidament fil a l'agulla aquesta temporada. Agost sempre és un mes d'incerteses, i al Barça s'havien disparat per factors tan diversos com el KO tècnic en la Champions contra el Bayern l'abril passat, la recaiguda de Tito Vilanova, el perfil del seu substitut, l'arribada de Neymar, la no-arribada d'un central, l'adéu de Mourinho al Madrid... Amb deu partits n'hi ha hagut prou per posar les coses al seu lloc. Pel que fa als resultats, sortir millor és impossible, amb la supercopa i el primers 21 punts de la lliga a la butxaca. Respecte al joc, l'equip s'està rearmant i amb una mica de temps acabarà d'esvair pors excessives sobre canvis d'estil. La classificació ja ratifica que el postmourinhisme és un llast també al Real Madrid i que Ancelotti té més problemes per definir la seva aposta que no pas Martino al Barça. I ja, posats a demanar, el retorn de Puyol disfressarà ja veurem fins a quin punt l'error de no haver fitxat un central.
Però al Camp Nou ningú comptava amb el retorn d'un vell fantasma feia temps oblidat: les lesions de Messi. Si allò eren incerteses, aquesta va camí de convertir-se en la mare de totes les incerteses, perquè el 10 del Barça ha passat de no tenir lesions musculars en quasi cinc temporades a tenir-ne cinc en uns pocs mesos, totes als isquiotibials. No hauria de ser un problema en un equip com el Barça, però això és teoria i Messi és el número u, perquè juga com ningú i produeix més que cap altre. És impossible que la seva absència no resti.
Dit això, el problema no és que el Barça hagi de jugar, per exemple, amb Pedro, Cesc i Neymar avui a Celtic Park o dissabte contra el Valladolid. El problema és saber si estarà al cent per cent contra el Madrid el 27-O, o contra el Milan, o en la final de la Champions. El problema és la nova fragilitat muscular de Messi, passar de la fiabilitat absoluta dels últims anys a la ratxa de microruptures dels últims mesos. I, com és lògic, al regal que suposa per als rivals no tenir-lo al davant.