A prop del carrer on visc hi ha una botiga de queviures amb un dependent molt simpàtic que és madridista. A vegades hi compro i conversem sobre futbol o, de fet, sobre l'estat del Barça i del Madrid. Moltes altres vegades hi passo per davant i, com que la botiga queda oberta a l'exterior, ens saludem dient-nos respectivament: “Que perdi el Barça!” i “que perdi el Madrid!” Ens ho hem confessat moltes vegades: tant ens agrada que guanyi el nostre equip com que perdi el rival; fins i tot reconeixem que, en algunes ocasions, hem disfrutat més amb la derrota aliena que amb la victòria pròpia. No passa res. El futbol, evidentment, simbolitza moltes coses, massa, però és un joc. I quan jugues vols guanyar i, per tant, que els altres perdin. O, en tot cas, que el teu equip guanyi i els altres (més encara si és el gran rival) perdin. Els jocs són jocs. El problema és quan n'hi ha que juguen a dominar el món o a invertir en borsa com si juguessin i no els importés les conseqüències. Ho apunto i ho deixo córrer.

El cas és que, a propòsit del Madrid i el Barça, parlem de futbol amb el simpàtic dependent i ens entenem prou bé, a banda del fet que cadascú defensa el seu equip. Ens entenem prou bé perquè ens agrada el futbol ben jugat i lamentem les pràctiques agressives i les actituds prepotents d'alguns jugadors que, perquè saben remenar una pilota, es creuen els amos del món. També podem criticar els entrenadors per coses semblants. Aquest madridista, per exemple, no suporta Mourinho i, fins fa relativament poc, considerant que fa un temps que Cristiano Ronaldo es dedica finalment a jugar meravellosament al futbol, lamentava les poca-soltades, els laments egocèntrics i fins i tot la mala bava del futbolista portuguès. Així, doncs, no defensem el nostre equip de la manera fanàtica que fa més possible un intercanvi de crits que una conversa. A vegades reconeixem que el nostre equip ha jugat malament, que ha guanyat sense merèixer-ho i fins i tot que els àrbitres sempre tendeixen a ajudar el Barça i el Madrid. En això últim discrepem una mica, perquè ell no accepta que al Madrid (és recent el penal contra l'Elx amb Pepe fent caure Carlos Sánchez) l'afavoreixen encara més. En fi, tampoc no vull presumir de ser una aficionada al futbol civilitzada: puc dir moltes bestieses quan veig un partit del Barça o, anant-hi sempre en contra, del Madrid. I és així que m'adono que faig tanta atenció al Barça com al Madrid i que en sé tantes coses de la marxa tant d'un equip com de l'altre. No diré que veig tants partits de l'un com de l'altre, però sí que faig una ullada al Madrid sempre que hi hagi la possibilitat que perdi: si guanya sense remei apago la televisió o canvio de canal.

Fa uns dies comentava que, malgrat que l'equip vagi guanyant en la lliga i i en la Champions, el joc del Barça de Gerardo Martino s'ha posat en qüestió considerant que potser s'està perdent la identitat que ens ha fet disfrutar durant anys. Però, i això és bo, el Madrid entrenat per Carlo Ancelotti (que fa uns dies s'estranyava que el Barça marqués al contraatac) ja ha entrat en crisi després de la derrota al Santiago Bernabéu, és a dir a casa, en el partit contra l'Atlético de Madrid, que és aquell equip al qual consideràvem menor quan el Barça el va guanyar d'un pèl en la supercopa. I, sí, ho reconec: se'm dibuixa un somriure només de pensar que els aficionats madridistes temen que tornin a perdre la lliga en els primers partits; només de recordar que dissabte passat un sector corejava el nom de l'inefable, que continua fent de les seves entrenant el Chelsea; només de celebrar el bon rendiment a l'Arsenal d'Özil, excel·lent jugador que Florentino ha venut per poder costejar (tot i que sempre troben calés) el fitxatge mediàtic de Bale. Sí, el futbol ens infantilitza i som com criatures. Sí, vés a saber com estarà la situació passades unes setmanes. Però, de moment, els barcelonistes tenim motius per estar prou contents: si bé potser no juguem tan bé com abans, el Madrid ho fa pitjor.