Llavor a mig germinar
Mèxic ha tocat fons sense caure al buit. No ha perdut el mundial però sí l'orgull. S'ha vist lluny del Brasil per la seva pròpia ineptitud i s'ha vist rescatada en l'últim sospir pels Estats Units d'Amèrica, una nació de la qual recela i a la qual odia profundament en termes futbolístics. La repesca contra Nova Zelanda sembla, així, un premi immerescut per a un conjunt que hauria de ser una potència futbolística en l'àmbit mundial i que el 2012 va guanyar els seus sis partits de classificació per al mundial. En aquest 2013, tres derrotes, cinc empats i només dues victòries. Així s'explica el naufragi dels asteques.
La lectura que en fan bona part dels mexicans és encara més meridiana que els resultats de la seva selecció: els jugadors no suen la samarreta. La narració del partit contra Costa Rica ha fet la volta al món. El periodista en qüestió, en calent, voreja l'insult i titlla els seus futbolistes de “superbs” i “infames”. Fins i tot un il·lustre del futbol mexicà, Ricardo La Volpe, apunta en aquest sentit quan es refereix al combinat tricolor: “S'han adonat que ja no es guanya només pel pes de l'escut.”
Sempre em fa la sensació que aquesta argumentació no és ni sòlida ni convincent, que el futbolista juga amb passió i coratge, i més quan defensa la samarreta del seu país. Una cosa ben diferent és quan el cap no està còmode sobre el terreny de joc i inevitablement repercuteix a les cames. I la sensació veient un partit de Mèxic des de la distància és que la seva falta d'empatia amb els aficionats i amb el seu propi joc rau en un dèficit futbolístic. I que no té res a veure amb l'absència de talent. Parlem d'un país que ha demostrat al món que té un potencial formatiu espectacular. Els nens mexicans somien a ser futbolistes i els clubs del país tenen un fort teixit de base. La fórmula surt sola, i la selecció nacional és campiona del món sub-17 (2005 i 2011), medalla de bronze en el mundial sub-20 del 2011 i d'or en els Jocs Olímpics del 2012.
Alguna cosa s'està fent malament per no donar continuïtat a la llavor. I l'explicació no pot ser simplement una qüestió d'actitud. El salt a l'absoluta és difícil arreu, i a Mèxic encara més. En els últims mesos he estat en contacte directe amb persones de pes en el futbol del país i m'han transmès les dificultats per treballar amb la selecció mexicana. L'estadi Azteca imposa, 105.000 seients que només s'omplen quan juga el Tri, un focus mediàtic extremadament impacient i volàtil. La premsa contribueix poc o res a generar un ambient d'harmonia, es passa del blanc al negre en qüestió de segons i les crítiques són agressives, contra l'equip i contra jugadors a títol individual. Una de les darreres víctimes ha estat l'experimentat Francisco, El Maza, Rodríguez, defensa amb trajectòria en clubs com ara el PSV Eindhoven i l'Stuttgart i a qui una mala actuació en l'última copa de les Confederacions va costar la seva continuïtat a l'equip. José Manuel de la Torre va accedir al clam popular en l'enèsim símptoma d'inseguretat d'un seleccionador que no ha tingut un pla de ruta per al combinat nacional. Que en els partits de la Concacaf els rivals es tanquen molt i dificulten el futbol de Mèxic ha estat un argument recurrent darrerament, però la meva impressió és que El Chepo –com anomenen el ja exseleccionador– mai va tenir la passió per dotar el seu equip de mecanismes per potenciar el futbol viu i trenat que s'utilitza a les categories inferiors i que va lluir la selecció comandada per Javier Aguirre –sí, l'Aguirre de l'Espanyol– en el mundial de Sud-àfrica. A De la Torre se li va veure el llautó quan es va enfrontar amb el Brasil en la copa de les Confederacions. Per fi un rival que permetria als asteques ensenyar al món el seu potencial, i al tècnic no se li acudeix res més que plantejar un onze amb sis defenses, dos dels quals camuflats al mig del camp. Aquell dia em van caure als peus les altes expectatives que tenia dipositades en un equip mexicà que ara fa passos improvisats. Així serà fins a la copa mundial del Brasil. El nou tècnic, Víctor Manuel Vucetich, si a aquestes hores encara no ha estat acomiadat, no té marge per a grans projectes. El retorn de Rafa Márquez a les alineacions és un símptoma del caràcter urgent que envolta una federació que faria bé d'aturar-se un segon, agafar aire i apostar per un projecte veritablement ambiciós. Quan va saltar De la Torre va planar el nom de Marcelo Bielsa sobre l'estadi Azteca. La idea em va semblar brillant, i no només per les particularitats de Bielsa, sinó perquè Mèxic té els ingredients per oferir un projecte a l'altura del que reclama l'argentí. Té el talent; falta la paciència i el mètode.