Una plaça poc agraïda
ha sortit
per la porta
del darrere
del València després d'una tasca difícil i més que digna a la secretaria tècnica
O roden caps o a Mestalla la vida no avança. Les decisions dràstiques són la millor carnassa per al públic impacient i a València fa temps que s'han instal·lat en aquest joc de les cadires que difícilment l'ajuda a fer camí. I menys en el context econòmic que viu el club del Túria, amb les obres del nou estadi aturades i obligat a desfer-se dels seus millors actius temporada rere temporada. Miroslav Djukic fa només 162 dies que és al capdavant del primer equip i, si no fos per la promesa expressa del president, Amadeo Salvo, de mantenir-lo, ja seria història. El projecte del serbi avança a batzegades i a costa de tercers, perquè el tècnic segueix, però ho fa en solitari després que la guillotina s'hagi cobrat aquesta setmana el cap de Braulio Vázquez, que des del 2010 tenia un dels càrrecs més desagraïts de tot el futbol estatal, el de director esportiu del València.
Amb la seva etapa ja tancada, per al valencianisme Braulio ha fet una tasca discreta. Per al públic de Mestalla el seu equip sempre sempre està obligat a més. És com si Rafa Benítez, El Piojo López, Gaiza Mendieta i Fabián Ayala estiguessin en un horitzó molt més proper del que en realitat estan i com si la gent no fos conscient que el seu equip ha estat en runes, amb risc de desaparició.
El gran pecat de Braulio ha estat no aconseguir un projecte campió en aquest context, no convertir el València en una alternativa de poder al Barça i el Madrid. Se li retreuen alguns fitxatges, com els d'Aly Cissokho, el de Fernando Gago i el de Víctor Ruiz, que no han tingut l'efecte que s'esperava d'ells. I sí, ni el francès ni l'argentí ni tampoc el català han estat negocis rodons, però Vázquez, un home de perfil baix, gens estrident en les seves declaracions, però crec que força coherent i assenyat, també pot apuntar-se punts a favor amb l'arribada de Tino Costa, per qui va pagar 6,5 milions d'euros per vendre'l tres anys després i amb un rendiment acceptable a l'Spartak de Moscou per 6; el fitxatge de Jonas, futbolista franquícia ara mateix per qui van pagar uns escassos 1,2 milions d'euros quan no era gaire conegut, i d'altres que també han tingut bona volada a Mestalla com els de João Pereira (3,8 milions d'euros), Aduriz (4), Ricardo Costa (lliure) i Diego Alves (4). Fins i tot deixa bon gust de boca el d'Adil Rami (6), que deixarà el club per la porta del darrere i barallat amb tothom.
Com tots els directors esportius del món, Braulio Vázquez ha tingut encerts i errades i per això la seva feina s'hauria d'haver mesurat amb perspectiva, des d'una globalitat. En els tres anys de la seva gestió el club ha venut per valor de 190 milions d'euros i ha comprat per la meitat. Pel camí han quedat futbolistes com Villa, Silva, Mata i Soldado, i Vázquez ha hagut de buscar relleus en mercats menors com França, Portugal i el Brasil. S'han venut jugadors contrastats per fitxar-ne d'altres amb potencial per explotar, adquisicions entre 3 i 7 milions d'euros, amb un risc d'adaptació alt en alguns casos i l'equip ha estat competitiu. Potser no per a la desmesurada exigència de Mestalla, però sí per a la nova realitat que ha d'assumir el València.