Guinea Equatorial, antiga colònia espanyola on Manuel Fraga anava a caçar elefants durant els anys anteriors a la independència del 1968 que va dur el brutal Francisco Macías al poder, és un dels països africans on el petroli s'ha convertit en “L'or negre de la mort”, com va titular el periodista Xavier Montanyà un dels seus llibres centrant-se en el cas esgarrifós de Nigèria. L'explotació petrolífera és en mans de companyies multinacionals en aliança amb una minoria guineana al capdavant de la qual hi ha el president dictatorial Teodoro Obiang Ngama i la seva família. Pel que fa a la majoria de la població, no només no obté cap benefici del petroli, sinó que la seva explotació es fa sense miraments cap a l'economia tradicional del país i malmetent-ne el medi ambient. Els guanys immensos d'una minoria egoista i embordeïda tampoc no es tradueixen en cap mena d'inversió social que millori les condicions de vida de la majoria dels guineans. En canvi, Obiang, ni tan sols capaç d'un gest d'hipòcrita generositat despòtica amb la població guineana, donarà cinc milions d'euros (més cinquanta mil per gol) als jugadors de la selecció de futbol del país (entrenada, per cert, per aquell killer futbolístic anomenat Andoni Goikoetxea) en el cas que hagin derrotat la roja en el partit que es va disputar ahir a la nit a Malabo en una hora, les deu de la nit, en què en feia unes quantes que jo havia d'haver lliurat aquest article. Tant se val. El cas és que, rumb cap a Sud-àfrica, la selecció estatal haurà jugat aquest partit que haurà servit per a la fanfarroneria del dictador Obiang, que no es cansa de reprimir els dissidents i de provocar el seu exili forçós. Constantment denunciat per associacions que vetllen pel respecte als drets humans, Obiang ha instaurat a Guinea la calma tèrbola del terror. D'aquí, el carnisser Goikoetxea ha assegurat la màxima seguretat (aquella que asseguren les dictadures a cop de garrot) a la selecció espanyola en la seva estada guineana. És de suposar que a Goikoetxea el deuen pagar molt bé.

Pel que fa a l'entrenador i els jugadors de la roja s'han limitat a dir que la disputa del partit a Malabo és una decisió de la Federació Espanyola de Futbol i que ells es limitaran a jugar-lo. La majoria dels esportistes (encara que no tots) sempre sembla que baixen de l'hort. Ells no saben res, ells només juguen i se suposa que l'esport està per sobre o al marge de la política. Mentida. Amb l'esport constantment es fa política: el fet mateix de formar part d'una selecció nacional (un instrument de propaganda d'un estat) té una incidència política. I si no ho saben, són responsables de la seva ignorància o de la seva inconsciència. Tanmateix, ¿es pot demanar als futbolistes que siguin crítics amb la decisió de la federació quan, per posar un cas significatiu, Obiang ha estat rebut, molt recentment, pel papa Francesc, de qui diuen que és tan humanitari? En aquesta visita es van ratificar uns acords pels quals l'Església catòlica es compromet a ajudar en l'educació i la sanitat dels guineans. No va dir Francesc a Obiang que, per contribuir a la millora social del país, hauria d'abandonar el poder i contribuir a la redistribució equitativa de la riquesa? D'altra banda, és cert que Zapatero i fins i tot Juan Carlos es van negar l'any 2008 a rebre oficialment Obiang quan aquest va expressar el seu desig de visitar l'acadèmia militar de Saragossa, on l'home havia estudiat de jove. El dictador va suspendre aleshores el viatge, però tot just dos anys abans el mateix Zapatero (i abans altres governants espanyols) l'havia rebut, potser pensant en els 500.000 barrils diaris que han fet de Guinea Equatorial el tercer productor de petroli de l'Àfrica subsahariana. I en els interessos econòmics d'alguns inversors espanyols en un moment en què Rodrigo Rato (David Fernández fins i tot va fer curt) va assistir a una festa de dictadors africans a Guinea. En relació amb aquests interessos i l'herència nefasta del colonialisme espanyol a Guinea Equatorial, acabo recomanant Memòria negra, un documental de Xavier Montanyà, amb el qual pràcticament havia començat l'article. Bé, no acabo. Segur que hi ha qui diu que aquest partit amb Espanya haurà fet feliç la població guineana, que no té la culpa de tenir un dictador com Obiang. Però és aquest qui és al darrere del partit amb aquella perseverant concepció dictatorial: misèria, garrot i una mica de futbol.