Quan començàvem a suposar que reprenia la bona forma, Leo Messi es va tornar a trencar i encara falten unes quantes setmanes perquè torni a jugar. Amb tot, el desig predominant no sembla tant que jugui al més aviat possible com que dediqui tot el temps necessari per recuperar-se. No entraré en totes les especulacions sobre per què, des de fa més de mig any, Messi té una lesió muscular de la qual no acaba de recuperar-se. Tanmateix, sí que diré que les urgències (les pròpies i les d'un equip que havia creat una forta dependència respecte a ell) deuen haver precipitat alguns retorns. En tot cas, potser perquè s'espera que Messi estigui en condicions quan s'afrontin les eliminatòries de la Champions i s'hagi de mantenir el pols ferm en la lliga, no es detecta gaire intranquil·litat en el món barcelonista respecte a l'absència de l'argentí en un parell de mesos. Potser és perquè, malgrat que s'insisteixi en l'excepcionalitat del jugador, les seves lesions i la seva baixa forma han fet que es desenvolupessin altres recursos en aquest Barça que no acaba d'enamorar però que exhibeix una gran efectivitat: Neymar va confirmant un talent enorme; quan ningú ja s'ho esperava, ha esclatat Alexis; es diria que la tercera temporada de Cesc és la bona, i fins i tot Pedro va fent la seva amb la discreció que li és pròpia. Si Iniesta recupera la inspiració amb certa continuïtat, Xavi manté la constància, Busquets no perd el sentit de la col·locació, i fins i tot Song segueix fent bones aportacions, no s'ha de patir pel mig del camp. La defensa continua plantejant dubtes, però tinc les meves esperances posades en la fermesa de Mascherano, el retorn d'Alba, el que encara pugui fer Puyol i la progressiva incorporació de Bartra, un excel·lent futbolista. Diria que el Barça no té un mal equip. Una altra cosa és que puguem sentir que aquella “esplendor a la gespa” és irrecuperable i és així que m'hauran de permetre citar uns cèlebres versos del poeta anglès William Wordsworth que, en el film Splendor in the grass, Nathalie Wood diu emocionada pensant en l'amor perdut: “[...] Tot i que no ens pugui tornar l'hora/de l'esplendor damunt l'herba/i la glòria a les flors,/no cal que em desesperi,/puc trobar la força en la bellesa/que perdura encara en el record feliç/de la vibració que sí que hi va ser.”

Després de la digressió poètica, afrontem el problema: la lesió que Víctor Valdés es va fer tot sol en un amistós de la selecció estatal a Sud-àfrica (coses de Villar: voler fer memòria de les hores de l'esplendor a la gespa de la roja) després que sortissin pràcticament il·lesos de la batalla campal que, esperonats per la recompensa del dictador Obiang si guanyaven el partit, van lliurar pel seu compte els guineans. El cas és que ara mateix preocupa més la lesió de Valdés que la de Messi. I per què? D'una banda perquè Pinto pot caure més o menys simpàtic, però tendeix a fer posar nerviosos els barcelonistes. Però en aquest temor temporal n'hi batega un altre de fons que es projecta cap al futur: qui pot substituir Valdés amb garanties? Tot plegat és curiós. Hi ha molts bons porters, però que potser no s'ajustarien a l'estil de joc del Barça, que requereix saber jugar amb els peus i tenir molta capacitat de reacció en jugades aïllades. Però fa la impressió que Valdés ha començat a ser valorat a can Barça a partir del moment en què ha anunciat que marxarà. Ara sembla que, sense ell, la porteria del Barça està condemnada a ser un caos. Sense voler menystenir Valdés, no deu ser que, davant la seva pèrdua imminent, ara es valora amb escreix? Una mica com quan algú ens abandona: aleshores sentim nostàlgia fins i tot del que no en fèiem cas quan ho podíem veure. Esperant una solució, una pregunta: si el Barça necessita una determinada mena de porters, com és que no se n'ha creat un al planter, d'on va sortir Valdés? Potser s'ha intentat, però de Valdés, certament, només en surt un de tant en tant. I, després de no haver-lo estimat prou, ara toca plorar-lo una mica.