Quan l'or no brilla

El Ber­nabéu ha ence­tat una cam­pa­nya sal­vatge a favor de Cris­ti­ano Ronaldo i, quasi per inèrcia, Frank Ribéry ha entrat en el poli­ti­queig asse­gu­rant que no neces­sita ges­tos de l'afició del Bayern per merèixer la Pilota d'Or. L'espec­ta­cle s'ha des­plaçat ínte­gra­ment a l'esce­nari mediàtic, de manera des­pi­e­tada, induït per la incom­petència o per la poca coherència dels que gover­nen aquest esport i que estan prou còmodes amb el circ que envolta un tro­feu abso­lu­ta­ment sobre­di­men­si­o­nat en els últims anys.

Per bé o per mala­ment, agradi o no el tòpic, el fut­bol és un esport d'equip. I quan el col·lec­tiu gua­nya, el tri­omf és inqüesti­o­na­ble. Ho faci sota el segell estilístic que ho faci, fins i tot amb erra­des arbi­trals pel mig. La victòria és pal­pa­ble men­tre el reco­nei­xe­ment a un indi­vidu a títol indi­vi­dual és abso­lu­ta­ment líquid si no va vin­cu­lat a una faceta con­creta com el de màxim gole­ja­dor o el de por­ter menys batut. L'experiència és dila­tada i ens diu que posar l'eti­queta de millor fut­bo­lista de l'any a algú és com­pli­cat. La una­ni­mi­tat només queda més o menys latent quan apa­reix una figura tan super­la­tiva com la que ha repre­sen­tat Leo Messi en la memòria recent. Fora d'excep­ci­ons, la Pilota d'Or sem­pre genera debats, accep­ta­ci­ons i des­a­cords tan humans com ine­vi­ta­bles. És un premi sub­jec­tiu, per molt que aquesta sub­jec­ti­vi­tat englobi múlti­ples opi­ni­ons i amb això hem de con­viure.

I com és un premi així, el que no es pot per­me­tre la FIFA és que tot el procés selec­tiu es con­ver­teixi en un camí tèrbol i ale­a­tori. L'última mesura d'allar­gar el ter­mini de vota­ci­ons desa­cre­dita i des­har­mo­nitza el guardó, sigui qui sigui l'afa­vo­rit: Cris­ti­ano Ronaldo, Ribéry, Pirlo o Messi. Com ho fa també l'his­to­rial de selec­ci­o­na­dors i capi­tans de països remots, llu­nyans als flai­xos de Zuric, que han denun­ciat públi­ca­ment que els seus vots han cai­gut en sac tren­cat en els últims anys. Sigui veri­tat o no, la sos­pita de cara al gran públic és pro­hi­bi­tiva, sobre­tot perquè qui hi ha al dar­rere de tot ple­gat és el màxim orga­nisme del fut­bol mun­dial. Fins al 2010 France Foot­ball era lliure de fer i des­fer a dis­creció, d'entre­gar la pilota dau­rada a Matt­hias Sam­mer (1996), Pavel Ned­ved (2003) i Fabio Can­na­varo (2006) per con­tro­ver­tida que fos la decisió. Al final tot és una qüestió de repu­tació i de pres­tigi del guardó, però quan aquesta res­pon­sa­bi­li­tat recau sobre la FIFA, la cura ha de ser extrema, perquè una gestió caòtica de tot ple­gat és una pedra més en el camí d'una orga­nit­zació que avança per­ma­nent­ment sobre la sos­pita, des del Bra­sil fins a Qatar pas­sant per Rússia. Trist poli­ti­queig i un cop baix a la cre­di­bi­li­tat d'un tro­feu ja de per si difícil de cali­brar en paràmetres i al qual es dóna més importància de la que pot­ser es mereix. Però és clar, l'espec­ta­cle és l'espec­ta­cle.