La rotació perduda
L'inconformisme és una virtut que defineix els equips i per descomptat els seus jugadors. Que Cesc Fàbregas exterioritzés el seu disgust per no sentir-se titular va ser interpretat per alguns com una falta de respecte a jugadors com Xavi i Iniesta. Fals. En realitat va ser una mostra d'insubmissió en tota regla contra la jerarquia establerta al Barça de les sis copes. Un símptoma magnífic de l'inconformisme que necessita un equip com el Barça, perquè a més –i això és tan important com el gest– va acompanyat de gols i assistències i una voluntat de ser protagonista del joc en la majoria de partits que ha jugat. És un exemple de tants. Les ganes d'assumir la responsabilitat dels penals que han mostrat Iniesta, Cesc i Xavi, n'és un altre. La vaselina d'Alexis en el clàssic, si fa o no fa el mateix. I la ràbia de Pedro (dos gols i un pal) en el partit de copa a Cartagena, també. L'inconformisme serà el que posarà finalment el llistó a l'evolució del Barça de Martino. L'inconformisme dels campions de tot per regenerar les seves ganes de guanyar; l'inconformisme dels titulars indiscutibles per no perdre el lloc; i l'inconformisme dels més joves per demostrar a l'entrenador que pot confiar en ells no només quan no té altres opcions, sinó també quan pot triar. No és un problema que Montoya i Tello expressin el seu malestar per no tenir més minuts. El problema, en tot cas, és no poder veure la millor versió coneguda de cap dels dos quan han tingut l'oportunitat de jugar. Bartra i Sergi Roberto no s'han significat com els seus companys, però el seu rendiment, sobretot el del central, sí que evoluciona clarament a millor. En general l'inconformisme es demostra al camp, en els entrenaments i els partits. A Gerardo Martino se li critica que no fitxés algun reforç més l'estiu passat i també que hagi convertit els més joves en la rotació perduda en aquests primers mesos de temporada. Ara, ell ja ha tingut uns mesos per conèixer millor els joves i aquests per demostrar-li el que poden donar.