Putin, el camp i Puyol
Sense cap, el president rus i el capità del Barça semblarien la mateixa persona: una massa corpòria feta de gimnasos i de batzegades musculoses, amb una dosi de fibra que confon la pell amb les samarretes arrapades als pectorals. Són personatges herculis, rabassuts, ferrenys com la grapa d'una soca centenària.
Amb el cap posat, les diferències són terribles, perquè en el pensament que els mena hi ha el contrapunt entre l'instint de superació i les ànsies de poder. Entre l'atac sistemàtic del dirigent rus i la recuperació constant del defensa de la Pobla de Segur hi ha la conseqüència –o els efectes col·laterals, que ens ha ensenyat a dir l'eufemística militar– d'una manera d'entendre el món i la gent que l'habita. I no pas per l'abast o l'àmbit d'influència de llurs activitats professionals ni pels subjectes receptors de les decisions que prenen, sinó perquè en la repercussió dels seus actes hi ha un punt de partida previ, que és el que explota la directiva del Futbol Club Barcelona per fer aprovar el projecte de remodelació de l'estadi que li interessa. I no parlo de suggestió, ni de trampes, ni de l'ús dels recursos primaris de l'eloqüència del màrqueting, del comerç i de la tecnocràcia comunicativa, que constitueixen, exactament, la tecnologia de la informació que supleix la mecànica física de Putin i Puyol.
Ens situem en el punt on la raó projecta les aptituds del propi individu en les conseqüències dels seus actes.
D'en Puyol, se n'ha fet fins i tot broma, presentant la quantitat de lesions que ha sofert com l'esquema d'una màquina apedaçada. Però més enllà de la broma, hi ha una lliçó enorme i d'una vital importància. Tan gran, que no és estrany que els mitjans ens l'escatimin, perquè si l'exemple de l'heroi Puyol tingués els efectes col·laterals que convindrien, hauria arribat la fi de tots aquells que fan pagar als altres les conseqüències de llurs ànsies.