Romagosa, l'impulsor del Moritz Vendrell
El primer que va parlar dilluns passat a la plaça Vella des de dalt del balcó de l'ajuntament després que l'alcalde Martí Carnicer els donés l'enhorabona i la benvinguda i que fes una entradeta sobre els valors i el mèrit del club va ser el president del Moritz Vendrell, Víctor Romagosa. Parlar en públic segurament no és la seva millor virtut, tot i que tenia molt clar el missatge. No va trigar ni trenta segons a abandonar la possessió del micròfon, però va demanar a l'afició que l'ajudessin a convèncer Guillem Cabestany, el tècnic triomfador, perquè es quedés. Com sap tothom, el de Sant Pere de Riudebitlles plegarà el 30 de juny per buscar nous horitzons i posar fi a una etapa majestuosa al club de quatre anys, tot just en el seu debut de foc en el primer nivell. Cabestany, hàbil com un tertulià professional dels que sempre troben sortides, es va espolsar la pressió apel·lant a una realitat com un casa de pagès: “El veritable artífex de tot plegat no sóc jo, és el president Víctor Romagosa. Ell és qui s'ha de quedar molts anys.” Sense treure ni un sol dels mèrits al tècnic, que admet que se sent ruboritzat per tants i tants elogis com ha rebut aquests dies, la clau de l'èxit del Moritz Vendrell és Romagosa i el grup de col·laboradors que formen la junta directiva. Però amb ell sempre tant efectiu com invisible al capdavant.
Fixeu-vos bé en una cosa. Li és inevitable aparèixer en les fotografies de dalt del balcó en les celebracions d'aquests últims anys, però mai no el veureu en les fotos de lliuraments dels trofeus. Molts altres haurien d'agafar l'exemple. Quan l'equip estava a primera nacional, Romagosa, que ja era president, ens passava les cròniques als diaris. Manté l'esperit de senzillesa. Ara hi ha un cap de premsa, Joan Colet, que també fa molt bé la seva feina, però quan el club era encara més petit, el president feia el que toqués. I després de dues copes sorprenents i de guanyar també la CERS manté l'esperit. Sens dubte, és i ha estat un exemple de gestió. De no estirar més el braç que la màniga i de donar el poder esportiu al seu entrenador, que és el que hi entén, sense intromissions fatxendes. Els presidencialistes, en hoquei sobre patins han estat un mal endèmic als clubs catalans. No cal dir noms, però tothom que hi estigui ficat sap a quins directius em refereixo. Intervencionistes, polèmics, problemàtics. Com carai ha de tenir força l'associació de clubs i aspirar a acabar gestionant l'OK Lliga seguint el model del bàsquet ACB o l'handbol Asobal? Amb més Romagoses –ja n'hi ha uns quants– seria factible.
Això sí, el president de la secció d'hoquei sobre patins del Club d'Esports Vendrell és un malson per als periodistes en el sentit que no hi ha manera de treure-li informació si no la té al sac i ben lligada. És com xocar contra un mur, un frontó literal. Però això, des del punt de vista dels seus interessos, també és una virtut. La motivació del grup de jugadors que han aconseguit les darreres gestes comença, doncs, des de la cúspide del club, amb l'exemple del seu president i amb una manera lògica i senzilla de fer les coses que els ha permès construir amb seny quatre equips en quatre temporades i esprémer les qualitats d'homes que en altres llocs no havien acabat d'esclatar. Tot plegat no vol dir que el Moritz Vendrell hagi de seguir guanyant títols perquè en el fons, les dues copes són miracles circumstancials. El que sí que queda, però, és la filosofia de club a partir de l'exemple i els fets de Romagosa.