Són el Valdagno i Tataranni els tapats?
va assaltar
la pista del Vendrell amb quatre gols i una exhibició
Segurament el Barça té el camí més pla per allò del factor pista, un arma sempre de doble tall, que diria un entrenador. El Moritz Vendrell afrontarà una ruta més costeruda, i el Reus té un avantatge interessant, però que no és ni de bon tros definitiu. Els tres equips catalans van obtenir resultats diversos en l'anada dels quarts de la lliga europea d'hoquei sobre patins. El Barça va ressorgir quan pitjor ho tenia (2-1) i amb un hat-trick de Pablo Álvarez va assaborir (2-3) un triomf que el va catapultar a Valongo contra un rival dur. La pista portuguesa estava plena com un ou perquè a pesar que es tracta d'un equip que enguany ha estat líder moltes jornades de la lliga lusitana, té una història ben modesta –mai no ha guanyat cap títol–, i la visita blaugrana va ser un gran esdeveniment. El Reus va derrotar 5-2 el Benfica, l'actual campió d'Europa, un gran resultat que el temps, quinze dies, dirà si és suficient o una anècdota. El Moritz Vendrell apel·larà un cop més a l'èpica que ja és inherent als seus gens en la visita a Valdagno després de perdre 4-6 en l'anada dissabte al Club d'Esports. Quatre penals fallats van ser una llosa excessiva per a un equip que, curiosament, va ser proclamat campió de la copa en part gràcies a la destresa en aquests tipus de llançaments. L'esport, doncs, és volàtil. Com va dir el tècnic Guillem Cabestany en la copa a Lleida, marcar els penals no és una qüestió de sort. S'han de tirar bé i haver estudiat abans el porter rival. Per la mateixa regla de tres, no es pot parlar de mala sort quan es fallen, sinó d'ineficàcia. El Vadagno va ser un equip molt més eficaç i això no vol dir que el Vendrell, un altre dia, no el pugui guanyar. Certament, el va tutejar. Anar a jugar-se les garrofes a la seva pista amb dos gols de desavantatge no deixa de ser complicat, però s'ha de jugar.
El gran heroi del partit va ser un jugador de 35 anys que es diu Massimo Tataranni. Ha militat a la majoria de grans equips italians dels últims anys sempre a l'ombra d'altres figures –Prato, Trisino, Novara, Follonica, Lodi i Valdagno, en dues etapes–, però ja ha estat en diverses ocasions el capocanonniere de la lliga italiana. Ara mateix és el pitxitxi de la competició transalpina, amb més de 60 gols, una veritable animalada. És simptomàtic veure com alguns jugadors italians tenen una qualitat indubtable i, en canvi, la seva selecció obté cada vegada resultats més paupèrrims. És evident que les generacions de jugadors i tècnics catalans que han dominat el món els últims anys han mesclat la tècnica i la capacitat defensiva i tàctica inherent a l'OK Lliga i que això els ha fet gairebé invencibles perquè els ha permès contrarestar el talent innat argentí i portuguès i el catenaccio italià. Però el que dic és que no fa tant temps els transalpins estaven a dalt i en el darrer mundial van perdre en els quarts contra Xile. Un veritable desastre.
Des la distància i, per tant, des del desconeixement, semblava que el fet que al Valdagno li marxés el català Pedro Gil, el deixava venut. El Forte dei Marmi, amb el mateix Gil i el torderenc Enric Torner, s'intuïa predestinat a menjar-s'ho tot. Certament lidera la lliga, però la copa li va pispar el Valdagno, l'actual campió de lliga, el campió de les dues últimes copes i qui sap si el gran tapat de la lliga europea. Ja va ser capaç de guanyar també en la fase de grups els dos partits al Reus i quan va jugar a la capital del Baix Camp no va disposar de la seva gran figura, l'argentí Carlos Nicolía. Ja en parlarem. Tant de bo m'equivoqui i no arribi ni a la final a quatre.