Hi va haver un temps, no gaire llunyà, en què el Barça va guanyar títols per plaer. Pel plaer dels culers, de la gent del club i dels mateixos futbolistes. Allò, però, va quedar enrere ja fa un cert temps. Avui, tornem a ser on hem estat quasi sempre. Si cau algun títol no serà per plaer, sinó per sentit del deure, perquè cal satisfer la demanda d'una massa social ingent, donar sentit a la grandesa de la institució i justificar les dimensions d'un pressupost. I perquè, en termes de prestigi i palmarès, mai s'ha de menystenir el valor numèric dels títols que es poden guanyar. Per tant farà bé el Barça de cremar totes les naus en la final de la copa de demà i en els cinc partits de lliga que li resten, i farà bé tot el barcelonisme de no renunciar a res d'aquí al xiulet final de la temporada, encara que victòries i títols no omplin la sensació de buit. És obvi que després de la rendició incondicional en la Champions (Atl. Madrid) i de l'enèsima concessió en la lliga (Granada) cada cop queda menys premi a la vista. Però també ho és que cap premi, ni una copa consoladora ni una lliga agonitzant, no haurien de fer variar una sola coma del diagnòstic i del tractament que necessita el projecte esportiu del club per recuperar l'impuls i el rumb perduts els dos últims anys. Justament això és el que no van fer Rosell i Zubizarreta l'estiu passat. I és l'error que a Bartomeu i Zubizarreta els tocarà corregir ara, amb permís de la FIFA. Un error equiparable al comès per Laporta i Begiristain l'estiu del 2007 en circumstàncies paral·leles. També llavors, l'homenatge als herois es va imposar al rigor del rendiment i la necessitat de fer foc nou i el resultat va ser una nefasta primavera del 2008, presidida per la desfeta, el ridícul, la pèrdua d'oportunitats i la temptació de cremar-ho tot, fins i tot allò que mesos després serviria per construir el millor equip de la història. El Barça ha d'aprendre dels seus errors i no repetir-los. El millor homenatge per a aquest equip que va fer feliç tanta gent al ritme del Viva la vida és respectar-lo fins al final, donar-li suport fins al final, i després no deixar passar ni un sol dia sense perseguir el rumb que va deixar marcat.