A despit de pecar d'excés, avui encara toca parlar de dol; perquè aquesta tarda el Camp Nou tancarà una setmana llarga d'una pena compartida que comença a repetir-se massa. La manifestació de dolor mostrada per les 53.000 persones que van desfilar per l'espai dissenyat pel FC Barcelona i l'emoció trista que va expandir-se pels mitjans de difusió de masses fins avui i demà ben bé, ens deixen a tots al davant d'un fenomen que demana l'aplicació transversal de la filosofia, l'antropologia, la sociologia i les tècniques de la comunicació d'anada i de tornada. No n'hi ha prou de pensar que el dol pot retroalimentar-se, ni que una tal manifestació ens serveix de catarsi col·lectiva. Tampoc no ens és prou que una part dels qui es guanyen la vida fent de missatgers del que passa es lamenti honestament de l'ús i de l'abús dels mitjans de difusió immediata. Ens interessa, perquè enceta un nou període de racionalització de la pena, la gestió que ha fet el FC Barcelona del dol compartit; tan civilitzat, respectuós i emotiu com la discreció del poble i la família propera a un decés tan sentit com tots els d'aquells amb qui anem deixant el món per fer-nos un lloc en la memòria.

La comparació amb els escarafalls i les ploraneres d'altres latituds temporals, culturals i geogràfiques, no ens pot negar l'oportunitat de prendre amb mesura la dosi excessiva de pàgines i hores de programació radiofònica i televisiva que els han pres el relleu. L'exposició pública de les emocions, la vida pública instantània que ens imposen els mecanismes d'imitació del màrqueting de les mal anomenades xarxes socials no n'és sinó una conseqüència lògica. La imitatio de la plebs, que dóna tants beneficis a la indústria de l'opi de l'entreteniment en massa, quan és explotada impúdicament es converteix en una mena de pornografia emocional malaltissa, perquè morta la intimitat, només queda la mort en vida.