Avui toca sometent
Demà ja en parlarem, però avui toca sometent; a pesar de la seva tradició tan servicial amb l'oligarquia i tan traïdora, finalment, al país i a les persones que l'habiten, i malgrat que, al cap i a la fi, la copa d'avui només la vulguem per posar en una vitrina. Avui toca sometent perquè el trofeu, l'any vinent o bé serà l'última copa de la lliga espanyola o bé constituirà la primera que ens lliga d'una manera definitiva amb Espanya.
No ens enganyem; el pas ja està fet i ja no hi ha retorn possible: el “Més que un club” és mort i avui al Camp Nou només hi haurà el record d'allò que suplia. És per a aquest record que avui, per darrer cop, el batec del cor congrega el país a l'urna vella d'un sentiment que no podia expressar-se.
Tot crida a sometent: un equip de somni que se'n va, un estadi que s'enruna, una institució llançada al comerç global i una ciutadania farta de sucursals inoperants i de succedanis que ens aboquen a una anorèxia col·lectiva.
Diguem-ho clar: no ens interessa la lliga. Ens molesta no poder-nos acomiadar d'aquest drama sense la sensació de dur estampida al cul la guitza que ens vol esterrossar com una Ventafocs arrebossant-nos amb la cendra; ens interessa la copa, el símbol de la victòria que ens fa lliures.
Avui toca sometent i esgargamellar-nos per tots els qui cridaven “Visca el Barça” perquè no podien cridar “Visca Catalunya”, i avui toca sometent perquè la roda de la Fortuna ens ha dut la copa a casa quan tornàvem a pensar que dúiem la desgràcia a sobre i sortíem d'un miratge. Sí, avui toca sometent perquè fins i tot el vot captiu de la demagògia i una gestió nefasta no ha pogut aturar la inèrcia d'una escola que parteix del convenciment que el somni que supera les estrelles surt de l'emoció que forja el pal de les senyeres.
De nord a sud i de tribuna a arran de gespa, avui toca, sí i sí, el clam unànime d'una claca immensa.