La galeria del terror blaugrana
en canvi, es mereix un 10. Va omplir
el camp, va animar i va saber perdre
La cara de circumstàncies de Florentino Pérez, el despentinat atabalat d'Ana Botella i el rostre de frustració dels jugadors i el tècnic de bàsquet del Real Madrid un cop consumat el triomf del joc solidari i premeditament anàrquic del Maccabi, són les imatges més agraïdes d'un cap de setmana de galeria del terror blaugrana. Les petites alegries a la casa del pobre s'agreixen, però no compensen els desastres majúsculs que ens hem hagut d'empassar.
La derrota de l'equip de bàsquet per 38 contra el Madrid divendres en el primer partit de la final a quatre de Milà és una patacada que costarà d'oblidar. L'equip arribava a la cita endollat i havia derrotat els blancs tot just el dissabte anterior amb solvència, tot i que el duel era força irrellevant. La desfeta és catastròfica per la impotència que desprèn, amb un equip trencat, desaparegut. Això sí, un parell de consideracions. Només calia veure la cara dels jugadors blaugrana per entendre que estaven ensorrats i que els sabia tan greu o més que als pobres aficionats que van fer mans i mànigues per acompanyar-los a Milà. Xavi Pascual, el tècnic, també va estar a l'altura afirmant que el primer culpable de la pallissa rebuda era ell mateix. El primer pas per reconstruir l'equip és admetre els errors i les mancances.
En canvi, a Andoni Zubizarreta, el secretari tècnic del futbol, se li escapava (o no) en directe que no havia fallat res. Són coses del futbol. Déu me'n guard que hagués fallat alguna cosa! Jugar noranta minuts pensant que algú caçarà al vol una centrada d'Alves i no aprofitar un gol de casualitat impressionant d'Alexis amb la lliga en joc a casa és fer el ridícul per a un equip que fa quatre dies havia estat una meravella i que ara és una caricatura d'ell mateix. Ennuegats en atac encara que hi van posar ganes i desorganizats al darrere a pilota aturada com tota la santa temporada, van tornar a fallar. No es va actuar a temps quan calia –“Centrals?” “No, gràcies'–i la suma de negligències i la baixa forma de Messi –no és l'únic que ha estat fluixet, ni de bon tros, però el fet que l'equip giri al seu voltant pels mèrits adquirits magnifica la seva mala campanya– ha fet que el Barça perdés d'una manera ridícula la lliga quan els rivals la regalaven. Les lesions de Costa i Turan, pals de paller de l'Atlético, van afegir teatralitat dissabte a l'empat esperpèntic dels de Tata Martino, campió en flagel·lacions públiques que en tot cas l'honoren.
L'afició, en canvi, un 10. Va omplir el camp, va animar i va saber perdre. A més, va aplaudir els jugadors de l'Atlético de Madrid, campions perquè sabien a què jugaven, amb un equip versàtil i contundent. Cert és, no ens enganyem, que el fet que els colchoneros siguin també l'etern rival del Madrid i que tots dos tinguin dissabte la final europea va ajudar al gest de reconeixement espontani. A veure si en plena reconstrucció de les cendres blaugrana ens estalviem un disgust.