Algú li pot negar, al flamant entrenador del Barça, que parli en castellà, si és d'Espanya? Algú li podria negar que vindiqués l'astur-lleonès-mirandès, o l'eonavienc, si conegués o parlés qualsevol d'aquestes llengües del país on va néixer? Com a bon espanyol o asturià, o com li plagui, el senyor Luís Enrique Martínez García té tot el dret del món a fer servir la llengua que més s'estimi. Només faltaria!

Ara bé, ¿pot, el representant d'una institució com el FC Barcelona, parlar com més li plagui, si fins i tot la imatge corporativa de l'entitat i els logotips i els eslògans de les empreses publicitades forcen els treballadors i les persones de la casa a aparèixer decorats tal com marquen els contractes?

Tal com ens imposen en els partits oficials de la UEFA la parafernàlia propagandística que l'acompanya, i tal com estem avesats a seguir les compareixences informatives segons l'exigència de la publicitat televisiva, i de la mateixa manera que els jugadors i els directius es posen a parlar on, quan i com marca l'impacte promocional de les marques comercials ¿poden, tots aquests agents transmissors, menysprear la llengua pròpia del club (art. 6è dels estatuts del FCB) o tractar-la com unes escorrialles?

Com que en la primera roda de premsa com a primer entrenador del FC Barcelona Luís Enrique va declarar que no li feia por que el comparessin amb Josep Guàrdiola perquè voldria dir que els estarien comparant els èxits, res no pot fer témer tampoc a la renovada il·lusió del soci i del seguidor del Barça que es deixi acovardir pels qui releguen l'ús del català a una insultant, illetrada i xenòfoba qüestió identitària i l'usarà per respecte i intel·ligència i per començar amb bon peu la inevitable carrera de comparances.

Tranquil·litzem-nos, doncs, que si l'entrenador de Santpedor del Bayern és capaç de parlar l'alemany, ¿de què no ha de ser capaç l'entrenador de Gijón del Barça?