Una vegada eliminada Espanya de forma prematura i sagnant, m'havia convertit en un espectador neutral del mundial, i això és veritablement avorrit. Hauria pogut anar amb l'Argentina de Messi, però és un orgue de gats. O també amb el Brasil de Neymar, però la morbositat d'un Maracanazo m'ho impedeix. Per això, per viure l'emoció de no ser neutral, em vaig alinear en la dècada dels vuitanta amb els Celtics de Boston per combatre el showtime dels Lakers de Magic Johnson en l'NBA. Larry Bird em semblava el jugador amb pitjor físic i millor rendiment de la competició al costat de monstres de gimnàs, i això, al marge d'una qüestió visceral metafísica, em va generar empatia. A més, el seu estil de tir no era el més ortodox, i això afegia èpica als seus registres anotadors. Tampoc no saltava gaire però el seu cervell era el més ràpid, tant de l'est com de l'oest.

Doncs això, que en la primera fase anava sempre a favor dels equips que jugaven contra Espanya. La bandera espanyola immensa que va penjar un veí al davant de casa no va fer més que reforçar la meva adhesió sincera a Holanda i a Xile i els seus jugadorassos encapçalats pel gran Alexis, que quan té tots els galons del món ofereix un rendiment força més alt. L'emprenyament de tot l'any amb els jugadors del Barça de casa també hi va contribuir, ho admeto. Seguint amb aquest fil blaugrana, tota la vida s'ha anat als mundials a pescar els grans jugadors, els que s'han confirmat, els que han despuntat, els que han marcat diferències, els que han marcat gols. De moment, si el Barça hagués de fitxar s'hauria d'endur Messi, Neymar i Alexis. El tema és que aquests cromos ja els tenim. Això fa encara més trist el final de cicle i la mala temporada dels blaugrana. Alhora, certament, també fa albergar esperances de reconstrucció ràpida sempre que Luis Enrique sàpiga motivar-los i aplicar una política de vestidor convenient.

Des de diumenge, com anava a dir, m'he tornat tico d'adopció futbolística, apel·latiu que tenen els seguidors de Costa Rica. Havia sentit parlar de les excel·lències del joc de Costa Rica, però no els havia vist jugar en tota la primera fase. Certament, contra Grècia no van fer el seu millor partit i se'ls va aparèixer la Verge. Van fer un gol diríem que estrany i van aguantar amb un expulsat perquè el seu porter, Keylor Navas, es va convertir en Déu. L'èpica de l'equip petit amb un heroi sota els pals em va enganxar. En un combat als punts hauria guanyat Grècia, d'acord, però la debilitat teòrica del centreamericans i el seu escàs bagatge històric en el futbol m'hi van fer decantar. El feble mou muntanyes.

Malgrat tot, serà complicat que progressi perquè dissabte juga els quarts contra Holanda en un context de dificultats per erigir un favorit unànime al títol. L'Argentina no té mig del camp, el Brasil depèn massa de Neymar perquè la intermitència d'Óscar és excessiva –en les pròrrogues el millor és Hulk–. Potser Alemanya i Holanda són els equips més fiables, encara que no estan garantint excessiva brillantor i es fa avorrit veure'ls. Alerta, però, amb Bèlgica! El seu tècnic, Marc Wilmots, ha descobert la sopa d'all. Com que tot es resol en les pròrrogues, es va guardar un as per al temps afegit. Primer va desgastar la defensa dels EUA amb Origi –gran jugador– i, després, Lukaku, un portent físic, va sentenciar.