No seré l'il·luminat que ara digui que ja s'ho imaginava o ho intuïa. Com tots, havia pronosticat que, o bé els catalans amb la samarreta de la selecció espanyola, o bé els portuguesos amb la samarreta portuguesa, guanyarien el trist europeu d'hoquei sobre patins de només sis seleccions que es va jugar la setmana passada a Alcobendas. Itàlia –la més sincera enhorabona– va esmicolar els pronòstics i es va endur el títol. Merescut, molt merescut. Va empatar contra Espanya i va derrotar Portugal, i això és molt. No és que a Itàlia no hi hagi bons jugadors, ni de bon tros. Això sí, n'hi ha menys que en l'OK Lliga i en la lliga lusitana. Només amb catalans, es podrien fer un parell o tres de seleccions d'alt nivell. A Portugal, passaria si fa o no fa el mateix. A Itàlia, el relleu generacional de Mariotti, Michielon, Bertolucci, Orlandi i Rigo ha estat feixuc. De fet, en el mundial d'Angola 2013 van acabar cinquens. Però el tècnic, Massimo Mariotti, ha sabut encaixar bé les peces i fer un veritable bloc a partir de la rigorositat defensiva, però també amb espurnes de bon joc. Amb una mescla de veterans i joves valors i amb un porter solvent com Leonardo Barozzi, Itàlia ha fet saltar la banca. Recordo que en la CERS jugada al Vendrell l'any passat, em va enlluernar un jugador del Bassano, un argentí nacionalitzat italià: Federico Ambrosio. A Angola, com deia, no va lluir gens ni mica. Ni ell ni els seus companys. A Alcobendas, en canvi, ha estat fonamental. També a la pista del Vendrell –aquesta temporada– i en la lliga europea va jugar un partidàs el veterà i alhora ràpid –qualitats de difícil compatibilització– Massimo Tataranni, l'estilet al davant del conjunt de Mariotti. Exacte, el detingut abans de la cerimònia i que va passar la nit al calabós. Per acabar, les dues reflexions de sempre. Amb Catalunya ja hi hauria una setena selecció –millor ser més, encara que mal avinguts– i fer cada any europeu o mundial de manera successiva és excessiu.