Un tango amb el bisbe Margarit

Gau­dint de la falsària qui­e­tud noc­turna on un xis­cle infan­til pot duu una àuria d'angoixa apo­calíptica, retorno a les pàgines on San­ti­ago Sobrequés psi­co­a­na­litza les vicis­si­tuds vitals del bisbe Joan Mar­ga­rit. Amb el lli­bre entre­o­bert de forma desen­fada, una feli­ci­tat assos­se­gada m'aca­rona el cla­tell quan em ve el cap el par­tit del Madrid a Ano­eta. Fa una hora, per aquell anhel de veure si avui sona la flauta, he visi­tat la pàgina web d'un diari qual­se­vol i m'he topat amb el 0 a 2. Ice Bucket Cha­llenge in the middle of my head. De totes mane­res, per aquell vici de creure en Antàrti­des enfon­sa­des, m'he ima­gi­nat que Jordi Pujol api­lo­nava diners a para­di­sos fis­cals per donar-los d'una tacada a Càritas el dia abans de morir, o que la Real Soci­e­dad havia cap­gi­rat el resul­tat. Obro l'ordi­na­dor i veig el 4 a 2. Els nens dor­men. M'aixeco de la cadira i començo a sal­tar com un can­gur en zel amb el puny ínte­gre a dins la boca per embus­sar el crit d'eufòria. Tot seguit, em llanço de genolls a terra i vaig fent espas­mes d'ado­ració a déus llu­nyans en silenci. Exal­tació sot­mesa. Un gemec de feli­ci­tat podria supo­sar la fi. Els nens es des­per­ten, el caos s'apo­dera de l'ambi­ent fami­liar, crisi matri­mo­nial, divorci, custòdia poc com­par­tida, aïlla­ment emo­ci­o­nal, psi­coanàlisis, begu­des for­tes, dones toves, i final­ment, mort al car­rer amb una foto de Pedro Almodóvar fent de coixí. Conei­xe­dor d'aquesta amenaça, començo a con­nec­tar els mit­jans de comu­ni­cació afins als deli­ris de Flo­ren­tino men­tre recordo a des­grat, el tòpic rei­te­rat per pre­di­ca­dors fal­sa­ris que ale­grar-se de les der­ro­tes ali­e­nes empe­ti­teix la nos­tra dig­ni­tat. Sóc llardós, ho accepto, però no és culpa meva, sinó del cons­truc­tor del meu com­plex d'infe­ri­o­ri­tat amb tot el refe­rent a la gran Espa­nya. Per això, total­ment aliè a la meva pròpia bai­xesa, deixo la mitra del bisbe Mar­ga­rit al sofà de casa, i l'agafo per la cin­tura per ballar un vals vienès men­tre un oratge de la platja de la Concha m'ajuda a retreure-li a cau d'ore­lla: si no hagués pro­te­git l'infant Fer­ran de l'exèrcit de la Gene­ra­li­tat, no hau­ria de veure'm cele­brant una frus­tració ali­ena.