Aquesta setmana, el Barça va arribar als 1.000 partits en l'ACB. La fita tard o d'hora havia d'arribar, però el què té mèrit és haver-la assolit abans que el Madrid. És molt més que un registre. Representa el canvi de domini en el bàsquet espanyol. Els blancs, fins a la creació de l'ACB, van tenir un domini insultant, i el Barça, encara que costi de creure, era un club més de la lliga. El canvi cap a ser un equip campió no hauria estat possible sense l'aparició de dues persones: Salvador Alemany i Aíto García Reneses. El primer, entre altres coses actual president d'Abertis –empresa que gestiona les autopistes–, va aterrar a can Barça i va presidir la secció de bàsquet del 1986 al 2003. El primer que va decidir Alemany va ser fitxar Aíto del Joventut i a partir d'allà va fer de la secció una potència. Fins llavors, el Barça havia tingut diners suficients per fer un gran equip, però no guanyava mai. De fet, només va celebrar tres lligues en l'etapa, podríem dir, del bàsquet en blanc i negre. Però a partir de la fundació de la lliga ACB el curs 1983/84, les coses van canviar. Alemany va ser un dels impulsors de la lliga espanyola i, juntament amb altres il·lustres com Jordi Bertomeu –actual president de l'Eurolliga–, Eduard Portela, Àngel Palmi, Iñaki Almandoz, José Luis Rubio, Antonio Novoa, Evaristo del Rio, Alfonso Queipo de Llano, José Luis Sánchez, Erauskin Sanchón, Pedro Antonio Martín Marín, Michel Bufalà..., va convertir la secció en una empresa. Ell manava als despatxos i Aíto, a la pista. Tots dos van revolucionar el Barça, li van donar un segell, sobretot una manera de fer les coses i els resultats van arribar. Van ser ells els que van consolidar una generació única amb Solozábal, Epi, Sibilio, Jiménez, Norris... que tothom coneixia de memòria. Ara, el Barça continua guanyant gràcies a Pascual i Navarro, els dos emblemes, tot i que ens agradaria que n'hi haguessin més.