Picardia a la terra de la disciplina
el Japó
Tots tenim, d'alguna manera, gravat en el nostre ideari el típic turista japonès. Impol·lut, amb la seva càmera d'última generació penjada al coll, incapaç d'alçar la veu o de colar-se a la cua per visitar la Sagrada Família per molt que el convidis a fer-ho. L'estereotip és tan nítid com veraç i encaixa d'alguna manera amb el del futbolista nipó. “El jugador japonès és pacient, obedient i sap escoltar”, em va explicar un dia Edu Coïmbra, germà i ajudant del mític Zico, figura de culte al país on va treballar entre 1999 i el 2006.
Producte d'una societat meticulosa, que ha absorbit allò més suculent de l'esport rei, el japonès s'ha convertit en els últims anys en un jugador d'una tècnica extremadament refinada, molt mecànic i disciplinat. La selecció que fins fa poc entrenava Alberto Zaccheroni va deixar per a la posteritat estones d'alta escola, com quan va fer ballar Itàlia en la copa Confederacions del 2013 però acabar perdent el partit. També la selecció sub-17 que el mateix any va disputar el mundial als Emirats Àrabs era un regal per a la vista, però no va arribar més enllà dels vuitens de final. El futbolista japonès és com aquell turista curiós però ingenu, i si la tècnica fos l'únic ingredient necessari en la recepta per guanyar, el Japó seria candidat a tot. Però no, falta alguna cosa més.
Mentrestant, a l'altra banda del Pacífic, Javier Aguirre és un home de món, que ha viscut durant anys a Espanya, amb residència a Califòrnia, àvid lector en anglès, a qui la seva mare parlava en basc quan era petit, però que en aquest punt de la vida no ha perdut ni un gram del seu accent inconfusible del DF ni un repertori d'improperis que molta gent no va entendre durant la seva etapa a l'Espanyol. Aquell marcat hijo de puta amb què sovint es dirigia als seus futbolistes i que no amagava res més que afecte i ganes de transmetre la passió i la fúria necessàries per capgirar la situació límit que vivia l'Espanyol. O quan va xiular des de la banqueta per fer-se passar per l'àrbitre, o fins i tot quan va allargar lleugerament la cama des de la banqueta per frenar un panameny que corria per la banda quan era seleccionador mexicà l'any 2009. Actes punibles però que Aguirre compensava amb un somriure murri.
El Vasco porta aquest altre futbol a la sang, des de la seva etapa com a futbolista. “Amb ell l'equip ha guanyat picardia, ens demana que siguem gats vells”, m'havia comentat en alguna ocasió un futbolista de l'Espanyol, en una premissa que d'entrada, casa poc o gens amb la naturalesa del futbolista japonès.
Aguirre no té el perfil nipó, però potser per això ha estat escollit, per intentar despertar un gen competitiu difícil d'intuir en els samurais blaus, futbolistes amb un talent fora de dubte als quals els falta “la picardia llatina”, segons ha definit el mateix Aguirre. “Intentaré implantar el meu futbol, que el porter esgarrapi una targeta en l'últim minut, servir córners en curt per guanyar temps... coses que, sense embrutar el joc, els japonesos mai havien fet i els empenyien a perdre partits”, ha reconegut el mateix Aguirre, que té, sens dubte, un dels reptes més complicats de la seva carrera, una missió contra natura, la de transmetre la seva puteria a una mentalitat tan polida com la del Japó.