Yaya Touré és Àfrica
Kolo Touré es referia fa unes setmanes a la copa d'Àfrica. “És un torneig de pura mentalitat africana. Hi ha competitivitat i lluita, les condicions no són perfectes, la gespa no és la millor, el clima t'ofega, fa calor. Tot és més difícil”, defensava el central, que confirmava els presagis que qualsevol que hagi seguit la competició des de la distància, per televisió, ja podia intuir. Però l'emoció que hi posava el germà gran dels Touré t'atrapava, convertia els bots irregulars de la pilota sobre la irregular gespa de Bata o Malabo en un moment màgic de veritat.
Kolo parla de la virginitat d'Àfrica. Acostumat als immaculats escenaris de la Premier League, ho fa amb una connotació positiva, i se m'acudeix un paral·lelisme entre aquesta genuïnitat africana i el futbol del seu germà petit, Yaya.
Enorme, alt i gros, desmanegat de moviments, el petit dels Touré no sembla que hagi de ser el futbolista que és. Si se'm permet exagerar, Yaya Touré és la perfecció dins d'un cos imperfecte. Amb 190 centímetres i més de 90 quilos és impossible que un futbolista sigui ràpid, però en velocitat no hi ha qui l'aturi. Amb tal corpulència, no pot ser que un jugador es mogui amb agilitat, que sigui fi amb la pilota, però Touré es belluga com el mitjapunta més lleuger. I ho fa tot amb una aroma silvestre molt més afí als seus instints africans que no pas a l'estil més acadèmic que hagi pogut aprendre a Europa, al Barça, per exemple.
És veritat que Pep Guardiola va tenir èxit tallant-li les ales, convertint-lo en un excel·lent mig centre, però Yaya Touré sempre ha estat un esperit lliure, una ànima sense excessius lligams. Els equips africans han pecat tradicionalment d'una anarquia tàctica que els ha perjudicat. Touré, en canvi, ha convertit aquests instints salvatges en una virtut molt valuosa a Europa. Manuel Pellegrini ha invertit grans esforços a garantir-li aquesta llibertat. No va acabar d'encertar-la amb Fernandinho i ara ho intenta amb un altre brasiler, Fernando. Mans i mànigues per guardar l'esquena a un dels migcampistes més complets que ha donat mai l'Àfrica: demolidor a camp obert i amb espais reduïts.
Yaya Touré és tan genuí com una Àfrica que camina cap a la modernitat futbolística, que avui repatria fills d'emigrants que s'han criat a França, a Bèlgica, a Alemanya i a Anglaterra, molts dels quals ni tan sols han posat un peu al continent abans de la crida de la selecció de torn. Yaya és dels que ha jugat descalç als carrers d'Abidjan. “És pura tradició africana”, com diria el seu germà. I per molt que no hagi fet un torneig a l'altura del seu potencial, per molt que no hagi estat el referent futbolístic que es podia esperar a la Costa d'Ivori, per moltes crítiques que hagi hagut d'encaixar aquestes últimes setmanes a Guinea Equatorial, mereix coronar-se a casa seva, entre els seus, a la gespa alta i frondosa d'Àfrica