Imaginin que un dia es lleven i llegeixen en els diaris que el Barça pot deixar Barcelona, el Camp Nou, i emprendre el camí cap a un altre emplaçament… És clar que això és absolutament impensable, entre altres coses perquè, el 1990, la llei de l'esport va determinar que quatre clubs, només quatre, del futbol professional, reunien unes circumstàncies especials, diferents, respecte de la resta i no havien de fer el camí de conversió en una societat anònima.

Aquests dies, als Estats Units, s'especula amb la venda d'una franquícia de l'NBA, la dels Hawks d'Atlanta i amb qui pot ser-ne el mou propietari. Però enmig de les possibles ofertes, s'ha alçat una veu, la de l'alcalde d'Atlanta, Kasim Reed, oferint avantatges espectaculars irrefusables, fiscals i financers, perquè els Hawks no es tornin a moure de lloc (hi són des de fa 37 anys). Sí, perquè originalment, la franquícia, amb el nom de Blackhawks, era a Moline (Illinois), un any més tard a Milwaukee, a l'estat de Wisconsin, la seu dels actuals Brewers, i anys després, es va traslladar a Sant Louis (Missouri), on, per cert, van guanyar el seu únic Anell. El canvi va tenir molt a veure amb el fet que Milwaukee i Sant Louis es disputaven la capitalitat de la cervesa als EUA. Es comenta que el preu dels Hawks, valorats en el mercat per uns 825 milions de dòlars, podria sobrepassar els 1.000, una mica més del que costaria, ara mateix, comprar els Brooklyn Nets. Comprats pel milionari rus Mikail Prokhorov per només 224 milions de dòlars, el seu propietari només ha fet que veure pèrdues aquestes temporades, des que va moure l'equip de Nova Jersey a Manhattan. I ara, escolta ofertes, segons diuen alguns, per tractar de pal·liar la seva pròpia economia, minvada per la crisi de Rússia en el darrer trienni.

No, no podem, ni en el pitjor dels malsons, pensar que el Barça pugui acabar sent una franquícia, i que, com a tal, un milionari, un xeic farcit de petrodòlars, se'n pugui convertir en propietari a través d'una ampliació de capital. Però atenció, que la cosa és absolutament única al continent europeu. Des del United, adquirit fa anys per Malcom Glazer, mort l'any passat, jueu d'origen lituà i president de First Allied –una de les immobiliàries més grans del món, i propietari dels Tampa Bay Buneers de l'NFL–, fins al París Saint-Germain, que va ser adquirit pel qatarià Naser Al Khaleifi, passant pel Chelsea d'Abramóvitx, o per la curiosa fórmula que ha triat un dels equips més potents del Vell Continent, el Bayern de Munic.

Al seu dia, l'equip bavarès va iniciar l'evolució cap a una solució intermèdia, ni un club com el Barça o el Madrid, ni una societat anònima, sinó que va crear la figura de la fundació Bayern, que sempre mantindrà el noranta per cent del control de les accions, la qual cosa vol dir que l'entrada queda absolutament regulada per Hoeness, Rummennige, Beckenbauer..., en definitiva, per la gent que s'estima l'entitat i que en controla la majoria, tot i que el deu per cent del capital pugui estar en la borsa i pugi o baixi en funció els resultats.

En els darrers anys, Michel Jordan, Magic Johnson i altres figures famoses, en aquest cas, del món de l'espectacle, com Marc Anthony, Jennifer Lopez i Justin Timberlake, han decidit invertir en esport, i en major o menor mesura, han adquirit paquets d'accions dels equips de la seva ciutat o de la ciutat on resideixen. És una tònica que s'imposa i que ens ofereix perfils interessants, com ara el de Pierre Pinault, amo de l'Stade de Reims i marit de Salma Hayek, i Amancio Ortega que, al seu dia, i perquè l'amistat que mantenia amb Augusto Lendoiro el feia el candidat ideal, va entrar amb “diner fresc” al Deportivo de la Corunya, com a tercer home més ric del món segons la revista Forbes.

Tranquils si han patit un malson, perquè són del Barça, o el Madrid, o l'Athletic o l'Osasuna, perquè tot això, almenys de moment, no ens pot afectar. No es ven...